Opinió

la CRÒNICA

El silenci com a resposta

No és cos­tum d'aquest cro­nista tor­nar a escriure sobre una qüestió que ja ha des­crit. Els lec­tors tenen dret al res­pecte d'aixe­car sem­pre que es pugui plan­te­ja­ments nous i no redun­dar sobre quel­com ja publi­cat. La regla, però, sem­pre pot tenir una excepció.

En una crònica ante­rior vàrem asse­nya­lar el drama de les acàcies que, sis­temàtica­ment, els ser­veis de jar­di­ne­ria de Girona es dedi­quen a matar. Pot­ser la paraula matar és forta, però no se'ns acut d'altra davant del pano­rama d'uns via­ranys que durant molts anys ens ha acom­pa­nyat en el pas­seig Arqueològic i que ara pro­voca tris­tesa en con­tem­plar-hi la des­feta d'arbres secs, que només poden espe­rar la visita del botxí, que haurà d'arran­car-ne fins i tot les arrels. Recordàvem lla­vors que, pel que sem­bla, és una decisió presa per tal d'eli­mi­nar les plan­tes no autòcto­nes; i les acàcies no ho són. Abans varen ser les de la font del Ferro i ara, les que seguei­xen el curs del Galli­gants, a la vall de Sant Daniel. També asse­nyalàvem que tota l'expli­cació que hem sen­tit és que es tracta d'una qüestió de cri­te­ris.

Poste­ri­or­ment, han apa­re­gut al diari dues car­tes al direc­tor de per­so­nes que han expres­sat la seva opinió en el mateix sen­tit. Les car­tes, però, apor­ta­ven més pre­ci­si­ons, una es pre­gun­tava quants anys han de pas­sar perquè es con­si­deri una planta autòctona (cent mil?) i denun­ci­a­ven que els arbres han repo­sat a la font de la Pólvora, en el lloc de les acàcies mor­tes, no can­ten ni gall ni gallina i s'estan morint. Eren dues car­tes de ciu­ta­dans amb qui aquest cro­nista no ha par­lat ni abans ni després.

Sem­blava lògic que pel mateix mitjà de comu­ni­cació en què s'han publi­cat aquests escrits els ser­veis de jar­di­ne­ria res­pon­sa­bles repli­ques­sin expo­sant els seus argu­ments. Era el reco­ma­na­ble, perquè tal vegada aquests són prou con­vin­cents per fer enten­dre la neces­si­tat de des­truir les acàcies.

És evi­dent que un cro­nista i uns lec­tors no estem en pos­sessió dels conei­xe­ments sufi­ci­ents, ni tenim
notícia de les reco­ma­na­ci­ons que s'hagin pogut fer des d'una auto­ri­tat en la matèria. En el fons, seria una manera de jus­ti­fi­car una actu­ació i fins i tot de divul­gar els cri­te­ris pro­fes­si­o­nals en què es fona­menta. A part d'una ele­men­tal cor­te­sia, tota vegada que els escrits publi­cats eren prou res­pec­tu­o­sos per no merèixer una con­tes­tació.

Fora que se'ns hagi esca­pat el con­trol, no hem vist publi­cada cap res­posta. I és dolo­rosa aquesta acti­tud pre­po­tent i sabe­ruda. Ara hi ha el cos­tum de no pren­dre en con­si­de­ració el que es pugui dir des de la premsa i donar el silenci com a única res­posta, bo i con­si­de­rant que qui cri­tica és un indo­cu­men­tat que no mereix la més petita expli­cació. És una acti­tud molt pru­dent, però molt lamen­ta­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.