Opinió

Bagul d'estiu

De les ulleres de tortuga als ànecs

Hi ha proves que en la prehistòria ja es feien immersions

A la platja s'hi pot anar a fer mol­tes coses, però als més intrèpids o als més curi­o­sos –o una bar­reja d'amb­dues coses– els atrau el mar com a espai de des­co­berta. Són aquells que desem­bar­quen a la sorra proveïts d'un equip domèstic d'immersió. En un 99% dels casos: ulle­res i tub d'immersió. Si s'és una mica més sofis­ti­cat, o es vol anar una mica més a dins del mar, afe­gim al kit unes ale­tes –també cone­gu­des com a peus d'ànec–. I d'aquí ja pas­sem a la gamma pro­fes­si­o­nal, que és la d'aquells que s'han pre­pa­rat ni que sigui en un cur­set i van enfun­dats en neoprè i por­ten ampo­lla, arpó i tot el neces­sari per obser­var o pes­car petits
exem­plars marins.

Aquesta afició dels humans per fer de pei­xos ve d'antic. Hi ha indi­cis de la pràctica d'un inci­pi­ent sub­ma­ri­nisme ja en la pre­història. Al Bàltic i a les cos­tes de Por­tu­gal s'han tro­bat res­tes de grans quan­ti­tats de pet­xi­nes i mol·luscs. No eren els únics. Les tri­bus de la Polinèsia s'endin­sa­ven sota el mar des de temps imme­mo­ri­als, fent ser­vir unes rudi­mentàries lents sub­ma­ri­nes, fetes amb una car­cassa de fusta que sos­te­nia una làmina trans­pa­rent de carei o d'alguna altra mena de closca de tor­tuga marina.

Tro­bem referències també a aques­tes pràcti­ques de més de 4.500 anys d'anti­gui­tat als tex­tos d'autors clàssics com Plini, Tucídides, Tit Livi, Heròdot, Plu­tarc i Aristòtil. És pre­ci­sa­ment aquest dar­rer qui el 360 aC des­criu ja una mena de cam­pana que pot aco­llir un bus­se­ja­dor: una cal­dera posada del revés plena d'aire que els sub­ma­ri­nis­tes feien ser­vir per treure objec­tes del mar. Aristòtil també fa referència al tub res­pi­ra­dor com a alter­na­tiva per sub­mer­gir-se en la seva obra Pro­ble­mes. I Plini el Vell (23-79 aC) fa esment d'un tub de res­pi­ració que es fica a la boca per un extrem men­tre l'altre queda fora de l'aigua. Encara més, l'any 500 aC Heròdot havia escrit que un bus­se­ja­dor grec havia fet ser­vir joncs per nedar sense que el veies­sin.

Al llarg dels segles homes de tota mena, amb més o menys enginy, ani­ran desen­vo­lu­pant sis­te­mes d'immersió diver­sos, cada cop més autònoms. Fins i tot Leo­nardo da Vinci arriba a dis­se­nyar un tub res­pi­ra­dor sim­ple i un altre que porta una mena de caputxa de pues, així com unes ale­tes que aju­den a millo­rar la natació sota l'aigua, a més d'un casc amb ulle­res. El seu millor invent, però, en aquest camp serà un ves­tit com­plet de bus­seig.

Els peus d'ànec, o ale­tes de bus­seig, els inventa el capità de cor­beta francès Louis de Cor­lieu, que pre­senta un pri­mer pro­to­tip el 1914. S'espe­rarà fins al 1933 per paten­tar-los amb el nom de pro­pul­sors de natació i de sal­va­ment. El 1938 és la data ofi­cial del nai­xe­ment del tub d'immersió i de la màscara que cobreix el nas i els ulls. Per bé que s'atri­bu­eix a Guy Gil­pa­tric la cre­ació el 1930 de les pri­me­res ulle­res de goma amb lents de vidre.

Serien, però, Jac­ques-Yves Cous­teau, Frédéric Dumas i James Dugan els que revo­lu­ci­o­na­rien el món del sub­ma­ri­nisme amb un sis­tema d'immersió total­ment autònom.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.