Imagineu

Ima­gi­neu... Ima­gi­neu que mai més hem de jus­ti­fi­car la super­vivència o l'ús de la nos­tra llen­gua. Ima­gi­neu que la política energètica és cosa nos­tra. Ima­gi­neu que la política immi­gratòria la deci­dim nosal­tres. Ima­gi­neu que els nos­tres impos­tos es dedi­quen només a nosal­tres matei­xos. Ima­gi­neu que les car­re­te­res, els trens, els peat­ges els con­tro­lem nosal­tres i hi abo­quem, no els interes­sos dels nos­tres veïns, sinó els nos­tres. Ima­gi­neu que els nos­tres ports només els regim nosal­tres. Ima­gi­neu que nosal­tres deci­dim les pen­si­ons dels nos­tres vells, l'atenció a la infància i la pro­tecció dels febles. Ima­gi­neu que la nos­tra agri­cul­tura la podem nego­ciar direc­ta­ment amb la Unió Euro­pea. Ima­gi­neu que les uni­ver­si­tats, les beques i la recerca depe­nen de nosal­tres, sense ingerències. Ima­gi­neu que la sani­tat, la famosa sani­tat cata­lana, ja no ha de retre comp­tes a ningú. Ima­gi­neu que podem dedi­car tots els esforços a sal­var la nos­tra mori­bunda llen­gua i que mai més els anal­fa­bets hi fica­ran el nas. Ima­gi­neu que les dones cata­la­nes no esta­ran mai més sot­me­ses a les cre­en­ces reli­gi­o­ses del minis­tre espa­nyol de torn. Ima­gi­neu que no hi ha –mai més, mai més– un dele­gado/a del gobi­erno aixe­cant ban­de­res i pre­si­dint actes fei­xis­tes. Ima­gi­neu que tin­drem prou recur­sos per sor­tir d'una crisi que no hem creat. Ima­gi­neu que podrem cons­truir més hos­pi­tals, més esco­les, i tenir pen­si­ons més dig­nes i evi­tar que ni un sol nen català, sigui quin sigui el seu ori­gen, passi mai més gana. I ima­gi­neu que tenim una Cons­ti­tució Cata­lana. I la ban­dera a les Naci­ons Uni­des i a la Unió Euro­pea.

No, no serà l'arcàdia feliç. Pot­ser vota­rem governs que ens dece­bran. Pot­ser hi haurà mesu­res que tro­ba­rem des­en­cer­ta­des i con­tra les quals pro­tes­ta­rem. Pot­ser hi haurà interes­sos espu­ris que mal­me­tin el nos­tre pai­satge o bancs malalts d'ambició des­bor­dada. Però ara ima­gi­neu que els nos­tres espor­tis­tes no es des­gas­ta­ran per selec­ci­ons ali­e­nes. O que l'estalvi català, les cai­xes, no ser­vi­ran les pre­ten­si­ons faraòniques de Flo­ren­tino. No serà l'arcàdia feliç. Però serem lliu­res. I ningú mai s'ha pene­dit d'acon­se­guir la seva lli­ber­tat.