Aznar ‘returns'

Un dels detalls polítics que aquests dies hem de tenir en compte i valo­rar com es mereix és el retorn de l'expre­si­dent Aznar a la pri­mera fila del com­bat de les idees. Siguem gene­ro­sos, sí, ho repe­teixo: idees. Tot i els des­propòsits con­ti­nus dels espa­nyols més cons­pi­cus a l'hora de defen­sar la seva pàtria, em resis­teixo a aban­do­nar el debat, és a dir, la con­tra­po­sició intel·ligent de posi­ci­ons i de pen­sa­ments i l'anàlisi més rigo­rosa pos­si­ble sobre la rea­li­tat. Un dels últims exem­ples del que dic –d'aquesta fugida cap enda­vant sense més cri­teri que el des­propòsit – ha estat pro­ta­go­nit­zat per Rosa Díez, que ha par­lat de “cop d'estat democràtic” si es donés el cas que Cata­lu­nya for­mulés un referèndum sobre la seva per­ti­nença a l'Estat espa­nyol. Si és cop d'estat ja no és democràtic i, si s'exer­ceix la democràcia, el con­cepte cop d'estat ja no té sen­tit.

Però bé, en tot cas, tor­nem a Aznar. Feia deu anys que no assis­tia a la recepció reial del 12 d'octu­bre i ara hi ha tor­nat. I ho ha fet, segons ell mateix, perquè “Espa­nya tra­vessa una situ­ació de seri­osa gra­ve­tat”. El gest és en extrem sig­ni­fi­ca­tiu per dues raons: per la cons­ta­tació de la gra­ve­tat de l'assumpte (una càrrega de pro­fun­di­tat con­tra l'apa­rent desídia de Rajoy) i perquè, fent esment de la solem­ni­tat del gest, ell mateix s'eri­geix en ment cla­ri­vi­dent i en força de xoc enèrgica que deci­deix fer un pas enda­vant per evi­tar el cata­clisme. És a dir, torno perquè la pàtria em reclama. Poca broma. En una pre­sen­tació d'un lli­bre sobre ETA, aquesta mateixa set­mana hi ha tor­nat. Amb argu­ments que són del tot estra­fo­la­ris, com ara con­tra­po­sar la lega­li­tat cons­ti­tu­ci­o­nal al “des­a­fi­a­ment al valor de la lli­ber­tat i el plu­ra­lisme” que, segons ell, prac­ti­quen els inde­pen­den­tis­tes. Valora jus­ta­ment allò que mai no ha defen­sat i tit­lla de “des­truc­tius i reac­ci­o­na­ris” tots aquells que cla­men per la cre­ació i el progrés.

En una cosa té raó: “Es des­falca la sobi­ra­nia.” És cert. Les fràgils fal­ques que sos­te­nen la sobi­ra­nia (l'espa­nyola) comen­cen a cedir. I gent com ell, atenció, ho viuen amb patriòtica cre­mor d'estómac.