Correllengua

Dijous al ves­pre, a Lla­gos­tera, es va fer l'acte de pre­sen­tació del Cor­re­llen­gua d'enguany a aquest raco­net del país. Es van deta­llar les acti­vi­tats pro­gra­ma­des, es va ani­mar el públic assis­tent a par­ti­ci­par en el volun­ta­riat –aquesta experiència extra­or­dinària d'acti­visme i gene­ro­si­tat a la qual ens hem ave­sat tant que quasi no li donem valor– i es va cele­brar una taula rodona a l'entorn de la marea verda a les Illes. Hi par­ti­ci­pa­ven: l'Eli­senda Romeu, pre­si­denta de la Fede­ració d'Orga­nit­za­ci­ons per a la Llen­gua Cata­lana, que va fer un repàs de la situ­ació gene­ral del català, sem­pre pas­sant ànsia, sem­pre amenaçat per un estat uni­for­mit­za­dor i hos­til que sap que debi­li­tant la llen­gua debi­lita el cor d'una iden­ti­tat que es resis­teix a les seves veri­tats essen­ci­als; la Bet Casa­mit­jana, mem­bre de l'USTEC, que va evo­car la història, el sen­tit i l'èxit edu­ca­tiu i social de la immersió lingüística a l'escola, també amenaçada, i els illencs Cate­rina S. Sansó, mes­tra i mem­bre de l'Obra Cul­tu­ral Balear, i Mar­cel Pich, estu­di­ant, mem­bre del Comitè de Soli­da­ri­tat amb els Docents en Vaga de les Illes i acti­vista cul­tu­ral, que ens van des­criure l'ori­gen, l'ampli­tud i la natu­ra­lesa de l'opo­sició popu­lar a la política edu­ca­tiva del govern balear.

Era, com acos­tuma a pas­sar en aquests casos, un audi­tori pro­cliu al dis­curs dels ponents que, en gene­ral, hi assis­tia per militància o per rea­fir­mar-se en les pròpies cer­te­ses, però així i tot, la recre­ació de la vaga a les bale­ars i els detalls de la reacció de bona part d'aque­lla soci­e­tat, fas­ti­gue­jada de les mane­res i del caràcter gro­tesc de la for­mació política que hi governa, van gene­rar alguns estímuls interes­sants. Sobre­tot les referències a l'empo­de­ra­ment de la soci­e­tat, com va esmen­tar en Mar­cel, que s'ha des­co­bert pode­rosa, unida i solidària, que s'adona de les com­pli­ci­tats que des­en­ca­dena i de la inti­mi­dació que pot arri­bar a exer­cir a uns gover­nants acos­tu­mats a l'ordeno y mando.

Són coses que que­den, for­ces que encara que no emer­gei­xin es man­te­nen com un cor­rent sub­ter­rani, com una aigua pro­funda. A les Illes s'han sen­tit prou valents per plan­te­jar una vaga inde­fi­nida i han recu­pe­rat con­cep­tes com les cai­xes de resistència que sem­bla­ven enter­rats als lli­bres d'història de la lluita obrera del segle pas­sat, o l'altre. No és només la llen­gua, perquè soci­al­ment la regressió ideològica també és nota­ble, però és sobre­tot la llen­gua. És a dir, la pàtria natu­ral, la nació, que diuen els nos­tres clàssics.

L'acte el va cloure un breu reci­tal de Cesk Frei­xas. El can­tau­tor inde­pen­den­tista i anti­sis­tema que ambi­ci­ona arri­bar un dia a ser, sim­ple­ment, un can­tau­tor. Men­tres­tant hau­rem d'agrair-li la seva volun­tat de cro­nista atent i sen­si­ble a la rea­li­tat que l'envolta.

Aquest país depèn d'això, del com­promís i la gene­ro­si­tat dels que l'habi­ten. Abans d'aco­mi­a­dar-nos i en una con­versa pri­vada, les orga­nit­za­do­res de l'acte, mem­bres del Con­sorci de Nor­ma­lit­zació, ens van par­lar de la devas­tació cau­sada per les reta­lla­des. Ho van fer amb dis­creció, però ens van dei­xar amb el cor encon­git i amb ganes de maleir els que es pas­sen la vida expli­cant que cal sal­var els mots, però no es dedi­quen a fer-ho.