Opinió

Desamortització

Cal preguntar-se quina mena d'estat volem. La resposta de molta gent seria un estat capaç de garantir les necessitats bàsiques dels ciutadans

Dilluns Rodrigo Rato, exmi­nis­tre d'Eco­no­mia (1996-2004), exdi­rec­tor gerent de l'FMI (2004-2007), expre­si­dent de Bankia i de Caja Madrid (2010-2012) i, des d'aquest any, mem­bre dels con­sells asses­sors de Telefónica per a l'Amèrica Lla­tina i Europa i del con­sell inter­na­ci­o­nal de Banco San­tan­der, com­pa­rei­xia davant la comissió del Par­la­ment de Cata­lu­nya que inves­tiga l'actu­ació de les enti­tats bancàries en l'actual crisi econòmica. Fou una sessió tensa en què el dipu­tat de la CUP David Fernández, amb una sandàlia a la mà –en el món àrab llançar una sabata “és un símbol d'humi­li­ació i menys­preu al poder del poder”, segons aclarí Fernández–, titllà Rato de “gàngs­ter” i l'acusà d'haver pro­vo­cat 80.000 des­no­na­ments durant el seu man­dat a Bankia i d'haver gene­rat “un pai­satge devas­tat amb un govern que va anar a la guerra de l'Iraq: 150.000 inno­cents morts. “I ha par­ti­ci­pat en una guerra econòmica con­tra els pobres que ha gene­rat també pai­sat­ges devas­tats a l'Estat espa­nyol”, li va etzi­bar, i li va pre­gun­tar si no tenia por “de per­dre-ho tot algun dia com ho han per­dut mili­ons de famílies; de la gent, que algun dia la gent se n'afarti”, i el va aco­mi­a­dar amb un “fora la màfia”. Alguns recri­mi­na­ran l'acti­tud del dipu­tat de la CUP, però no hi ha dubte que mol­tes per­so­nes, sobre­tot les més cas­ti­ga­des per la crisi i els des­no­na­ments, com­par­ti­ran les opi­ni­ons de Fernández sobre Rato, sem­pre amb càrrecs impor­tants vin­cu­lats al poder econòmic. I, al fil d'aquests fets, una reflexió.

En el pri­mer terç del segle XIX, la implan­tació de l'estat libe­ral exi­gia uns recur­sos que no eren neces­sa­ris en els estats de l'antic règim. Entre altres pri­o­ri­tats rela­ci­o­na­des amb una admi­nis­tració més eficaç i amb la moder­nit­zació de l'estat, les eco­no­mies indus­tri­als que s'esta­ven con­fi­gu­rant neces­si­ta­ven infra­es­truc­tu­res (fer­ro­car­rils, ports, xar­xes viàries) per cohe­si­o­nar els mer­cats inte­ri­ors i afa­vo­rir el comerç inter­na­ci­o­nal. Calia obte­nir nous recur­sos per finançar aques­tes infra­es­truc­tu­res i el nou estat libe­ral. Això s'acon­seguí, fona­men­tal­ment, per dues vies: esta­bli­ment d'uns sis­te­mes impo­si­tius basats en una con­tri­bució directa i objec­ti­va­ble a par­tir dels nivells d'ingres­sos i de les pro­pi­e­tats; desa­mor­tit­zació de les ter­res en mans de l'Església i dels mones­tirs i dels béns comu­nals dels muni­ci­pis. En síntesi, incre­ment de la pressió impo­si­tiva –i exten­si­ble al més gran nom­bre de ciu­ta­dans pos­si­bles– i posada en cir­cu­lació d'unes ter­res les ven­des de les quals per­me­trien a l'estat finançar la xarxa fer­roviària.

L'actual crisi obliga a repen­sar l'estat i la dis­tri­bució de la riquesa. L'apro­fun­di­ment de les desi­gual­tats soci­als con­du­eix a un camí sense sor­tida, tant als països desen­vo­lu­pats com als països més pobres. Així doncs, la pre­gunta que cal fer-se és quina mena d'estat volem? La res­posta de molta gent seria que volen un estat capaç de garan­tir les neces­si­tats bàsiques dels ciu­ta­dans, perquè, si no és així, per què cal l'estat? I això exi­geix més recur­sos, però la via d'incre­men­tar la pressió impo­si­tiva ja no dóna més de si perquè, comp­tat i deba­tut, entre l'impost de la renda de les per­so­nes físiques (IRPF), l'IVA, les taxes (muni­ci­pals, autonòmiques) i la Segu­re­tat Social hom es pot tro­bar que tre­ba­lla per pagar l'estat fins als mesos de juliol o d'agost. Un menor frau fis­cal incre­men­ta­ria els ingres­sos sense aug­men­tar la pressió impo­si­tiva, però no seria sufi­ci­ent. L'altra via implica dis­mi­nuir les desi­gual­tats en la dis­tri­bució de la riquesa i per posar en cir­cu­lació la riquesa immo­bi­lit­zada i no pro­duc­tiva, tal com es va fer al segle XIX. I, sens dubte, hi ha una relació entre res­pon­sa­bles de la crisi, res­cat i incre­ment dels bene­fi­cis de les enti­tats finan­ce­res, acu­mu­lació d'habi­tat­ges buits i des­no­na­ments. Però, com remuga l'àvia padrina d'en Ser­rat, “el món està ben girat... [I] tot s'ho mane­guen uns quants”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.