L'equador de Rajoy

En un procés com el de la pos­si­ble inde­pendència d'Escòcia es posen en cir­cu­lació tòpics que ser­vei­xen de vehi­cle per escam­par pre­ju­di­cis i fomen­tar hos­ti­li­tats recípro­ques. Els angle­sos pre­sen­ten la imatge de l'avarícia dels esco­ce­sos que, per part seva, es refe­rei­xen als veïns tot dient que un anglès és un self-made not­hing, és a dir, un no res i un home que s'ha fet ell mateix i que està molt satis­fet amb el seu cre­a­dor. I mal­grat que ells no són com els cata­lans, vícti­mes d'un espoli fis­cal, subs­ti­tu­ei­xen el “sang, suor i llàgri­mes” (blood, tears and toil) per un pro­jecte de whisky and oil, és a dir, whisky i petroli. El que m'ha impres­si­o­nat és la visió dels altres com a per­so­nes que s'agra­den tal com són, auto­com­pla­ents i dis­po­sa­des a creure que la seva versió que tot va bé s'ajusta a la rea­li­tat. Que és exac­ta­ment el que li passa al pri­mer minis­tre Rajoy a l'hora de fer un balanç dels seus dos pri­mers anys de man­dat quan defuig el reco­nei­xe­ment d'una situ­ació dete­ri­o­rada i opta per pen­sar amb el desig. S'ha donat la con­signa que els grans bene­fi­ci­ats del sis­tema llan­cin les cam­pa­nes al vol i pre­di­quin a favor de l'estímul del con­sum inte­rior quan la banca espa­nyola és la menys ren­di­ble de tot el món indus­tri­a­lit­zat i ha de con­fron­tar-se amb uns préstecs de difícil recu­pe­ració d'uns 350.000 mili­ons d'euros.

amb una taxa d'atur que és com la de Pales­tina i un deute que és el més alt dels dar­rers cent anys, quan pràcti­ca­ment, a part d'AENA, ja no queda res per pri­va­tit­zar, ni es té una moneda pròpia que es pugui deva­luar, tenim mala peça al teler. Sense esca­patòria per la via del crei­xe­ment econòmic o de la inflació, només que­darà la qui­tança d'una part del deute i un allar­ga­ment dels ter­mi­nis de ven­ci­ment de les emis­si­ons. La recu­pe­ració no serà pos­si­ble men­tre no s'hagi fet la neteja del sec­tor ban­cari. En un espai de temps tan curt com la cre­ació i nau­fragi de Bankia en mans de Rodrigo Rato, s'han hagut d'aco­mi­a­dar 800 per­so­nat­ges de l'òrbita PP sobre un total de 1.000 direc­tius. És per això que s'ha legis­lat con­tra la dupli­ci­tat d'un càrrec exe­cu­tiu i un altre a la fun­dació mare de les cai­xes, un requi­sit que s'ha sua­vit­zat en la tra­mi­tació en ter­mes que per­me­tin la doble pre­sidència de Fainé a Cai­xa­Bank de moment fins al 2016.

ara ha trans­cen­dit que el sin­di­cat d'ins­pec­tors del Banc d'Espa­nya ha denun­ciat que quan s'han detec­tat indi­cis d'il·lega­li­tat per part d'empre­ses o per­so­nes del règim vigent, la supe­ri­o­ri­tat els ha orde­nat mirar cap a una altra banda. De moment, els casos de silenci forçat cor­res­po­nen a les eta­pes Mafo (M.A. Fdez. Ordóñez) i Caru­ana. De pas­sada, el sin­di­cat d'ins­pec­tors d'hisenda ha acor­dat donar suport a la ins­pec­tora des­tituïda per haver rebut­jat un recurs de l'empresa Cemex. És el clàssic cas d'ingres­sar bene­fi­cis de l'estran­ger sense que tri­bu­tin aquí. I s'ha decla­rat que l'empresa d'asses­so­ra­ment fis­cal havia tin­gut de col·labo­ra­dor retribuït el minis­tre Mon­toro. Aquest és un país en què el dèficit de les pen­si­ons passa dels 11.000 mili­ons d'euros i que, de moment, ja ha reta­llat el poder adqui­si­tiu dels jubi­lats que han tre­ba­llat i cotit­zat tota una vida. No hi ha, per tant, diners per hono­rar el més sagrat dels com­pro­mi­sos, però sí que n'hi ha per donar jubi­la­ci­ons mul­ti­mi­lionàries als nom­bro­sos direc­tius d'Unión Fenosa que pagarà Gas Natu­ral, amb els diners de les nos­tres tari­fes més cares que les dels països del nos­tre entorn on encara hi ha uns mínims d'estètica, d'equi­tat i de cohesió social. Men­tres­tant, el govern Rajoy ens ha cla­vat 40 incre­ments d'impos­tos i no pre­ci­sa­ment a les grans for­tu­nes. És un govern que només ha res­ca­tat els bancs i que durant el seu man­dat ha des­truït 1.400 llocs de tre­ball dia­ris. S'ha reta­llat la necessària inversió, però el sal­va­ment dels amics ban­quers ha cos­tat 37.000 mili­ons d'euros a fons per­dut, més 30.975 mili­ons d'euros de deute amb la UE. En soli­da­ri­tat amb la classe tre­ba­lla­dora que s'estreny el cin­turó, les 35 grans empre­ses de l'Ibex han reduït les plan­ti­lles un 16%: 95.000 llocs de tre­ball. Al revés dels direc­tius que se'n van amb la but­xaca plena i sense pas­sar pels tri­bu­nals, els obrers aco­mi­a­dats ja no són indem­nit­zats amb 45 dies per any sinó amb 21. I només hem pas­sat l'equa­dor d'aquest tra­jecte que tant ens allu­nya de l'estat del benes­tar!