Diàleg de sords

El procés de recu­pe­ració de la sobi­ra­nia de Cata­lu­nya avança ja pel 2014 segons el full de ruta impul­sat pels ciu­ta­dans, al car­rer i a les urnes, i arti­cu­lat per les for­ces polítiques, de govern i opo­sició, men­tre a banda i banda del camí con­ti­nuen sor­gint veus que dema­nen diàleg entre les parts. El diàleg deu ser un paraigües màgic, perquè a sota hi caben els immo­bi­lis­tes cai­gui qui cai­gui, els que mal­den per evi­tar el famós xoc de trens i els seus danys col·late­rals i els que volen can­viar alguna cosa perquè no canviï res d'essen­cial.

Par­lar de diàleg queda molt bé, és signe de civi­li­tat i tolerància, és molt política­ment cor­recte i a més a més és molt fàcil. Però en el precís ins­tant en què des­gra­nem el qui, el què i el com d'aquest diàleg, des­a­pa­reix la màgia i es fonen les bones inten­ci­ons. Perquè Espa­nya no accepta par­lar de tu a tu amb Cata­lu­nya, perquè Espa­nya no reco­neix la nació cata­lana ni la seva sobi­ra­nia per auto­go­ver­nar-se i perquè la democràcia espa­nyola és tan poc legítima que no admet que el poble català pugui votar per deci­dir el seu futur.

Ser mem­bre del Gobi­erno de España deu con­ver­tir el minis­tre García-Mar­ga­llo (Afers Estran­gers) en un dels més insig­nes apòstols del diàleg. “Els pro­ble­mes se solu­ci­o­nen par­lant”, diu el senyor minis­tre, però tot seguit (im)posa les seves con­di­ci­ons al diàleg.

Una con­sulta a Cata­lu­nya “és impos­si­ble” –per tant, ni par­lar-ne– i ja se sap que “dema­nar l'impos­si­ble és perillós” –per tant, compte amb el que dieu–; “un món d'estats nans (com Noru­ega, Suècia, Dina­marca, Holanda...?) esta­ria domi­nat per les mul­ti­na­ci­o­nals” –per tant, tam­poc convé par­lar-ne–; i Cata­lu­nya, que “no té dèficit fis­cal” (perdó?), “no podria pagar un deute de 50.000 mili­ons” (25% del PIB català; Espa­nya deu el 90% del PIB); per tant, no cal que en par­lem més.