Disciplinats i díscols

Tenim una democràcia de tan baixa qua­li­tat que la notícia d'uns dipu­tats deso­beint les ordres del par­tit gai­rebé ha eclip­sat el fet real­ment impor­tant: una majo­ria abso­lutíssima a favor de l'exer­cici del dret a deci­dir. Als països amb democràcies con­so­li­da­des de veri­tat, els dipu­tats voten segons la seva consciència i segons el man­dat dels seus elec­tors, i en últim lloc, segons les indi­ca­ci­ons de la direcció del par­tit. Aquí, la imatge dels caps de grup par­la­men­tari aixe­cant els dits per indi­car el sen­tit del vot, no per habi­tual deixa de ser molt trista. A casa nos­tra, els par­tits són màqui­nes de poder que dema­nen una fide­li­tat soviètica als seus mem­bres elec­tes. Mau­rici Lucena va arri­bar a dir a la premsa, als pas­sa­dis­sos del Par­la­ment, una autèntica bes­ti­esa per argu­men­tar l'obediència deguda: “La sobi­ra­nia del PSC resi­deix en el con­sell naci­o­nal.” En tot cas, els òrgans de direcció en són dipo­si­ta­ris, però la sobi­ra­nia resi­deix en els mili­tants. És clar que l'ori­gen de tot ple­gat rau en un sis­tema elec­to­rat que afa­vo­reix el com­por­ta­ment cor­po­ra­tiu dels par­tits. Els dipu­tats deuen fide­li­tat als líders que con­fec­ci­o­nen les llis­tes, no pas als elec­tors, que només conei­xen (amb prou fei­nes) els dos o tres pri­mers llocs. Si accep­tem com a nor­mal que els dipu­tats votin com xaiets el que mana la direcció dels par­tits, pot­ser que ens estal­viem de pagar 135 dipu­tats, i que hi hagi només un repre­sen­tat de cada par­tit amb tants vots com per­cen­tatge de vots hagi acon­se­guit a les elec­ci­ons. Aviat tin­drem l'opor­tu­ni­tat de fer un país nou. Apro­fi­tem per bas­tir una democràcia real.