Opinió

Qüestions centrals

Intentar ara treure de l'agenda política el dret a decidir és com negar el canvi climàtic, la necessitat d'una sanitat pública o d'una educació gratuïta

Quan el debat polític s'enfronta a una dis­jun­tiva binària –o inde­pendència o dependència– agafa un caire poc har­mo­nit­za­ble amb la típica política de cen­tre. En tota evo­lució social el cen­tre polític és mòbil: passa per allò que habi­tu­al­ment ano­me­nem “sen­tit comú”. Per un seguit de cir­cumstàncies, dema­nar el dret a deci­dir s'ha eri­git en una qüestió cen­tral, en la qual hi estan d'acord totes les for­ces polítiques que aspi­ren a repre­sen­tar opor­tu­na­ment la ciu­ta­da­nia. El “sen­tit comú” dels cata­lans, o almenys de la seva majo­ria, passa per aquest dret a deci­dir lliu­re­ment de quina manera volen rela­ci­o­nar-se amb Espa­nya.

Quan un deter­mi­nat tema passa de resi­dual a cen­tral, les for­ces polítiques que aspi­ren al cen­tre –a no per­dre'l o a ocu­par-lo, tot intro­duint noves pre­o­cu­pa­ci­ons en el rígid “sen­tit comú”– s'hi han de posi­ci­o­nar, han de donar res­pos­tes al nou pro­blema o qüestió; en cas con­trari, cor­ren el risc de tor­nar-se resi­du­als. Si el cen­tre vol res­pon­dre a una pre­gunta; ¿qui que vul­gui aspi­rar al cen­tre polític pot afir­mar que no vol que aquesta pre­gunta es for­muli? El posi­ci­o­na­ment del PSC s'endinsa en la mar­gi­na­li­tat i en la incon­sistència per aquest motiu; s'ha arron­sat davant d'un tema cen­tral, sense el qual no s'entén la nos­tra actu­a­li­tat com a país.

Les piru­e­tes intel·lec­tu­als necessàries per a ara des­mun­tar tot el procés cap al dret a deci­dir són cons­tants i cada vegada més arris­ca­des. Això passa sem­pre que un tema s'assenta en el “sen­tit comú”. Inten­tar ara treure de l'agenda política el dret a deci­dir és com negar el canvi climàtic, la neces­si­tat d'una sani­tat pública o d'una edu­cació gratuïta. Qui vul­gui ata­car aques­tes coses té feina per fer; qui vul­gui fer enten­dre a la ciu­ta­da­nia que aquests temes no tenen sen­tit ha de llui­tar con­tra mol­tes assump­ci­ons que pot­ser han tri­gat molt temps a cris­tal·lit­zar, però que un cop s'assen­ten són gai­rebé impos­si­bles de remoure. Costa molt intro­duir ele­ments dins el sen­tit comú, però un cop s'hi encai­xen, lla­vors, per ata­car-los, cal una deter­mi­nació i un èmfasi que només els repre­sen­tants de les polítiques més mar­gi­nals acon­se­guei­xen exhi­bir. I aquest és el risc del PP; un par­tit de cen­tre teòric ha de mos­trar una fer­mesa i una intran­sigència con­tra el sen­tit comú dels cata­lans que només pot fer-lo assem­blar-se a un par­tit polític radi­cal.

L'apel·lació al tren­ca­ment del “dis­curs únic” sobi­ra­nista, o a un supo­sat “pen­sa­ment únic”cap al dret a deci­dir, i cap a la res­posta afir­ma­tiva en un referèndum, no deixa de ser una cacera de fan­tas­mes. Tot gran con­sens acaba con­for­mant un dis­curs únic, com és un dis­curs únic l'immo­bi­lisme cons­ti­tu­ci­o­na­lista del PSOE o del PP. Ara mateix, després d'uns quants anys de sor­desa a les deman­des de Cata­lu­nya, tot ple­gat s'assem­bla a un diàleg de sords, en què els uns exi­gei­xen unes coses i els altres han emprès el seu propi camí per acon­se­guir-ne unes altres. L'ano­me­nat “xoc de trens” era això: dues visi­ons uni­la­te­rals enfron­ta­des en una guerra freda, de des­gast, a l'espera que algú dels dos es doni per vençut i rebaixi les expec­ta­ti­ves.

Tota guerra freda l'acaba gua­nyant qui té més paciència i mà esquerra, qui sap ges­ti­o­nar sense pres­ses ni ner­vis els pro­pis errors i els de l'adver­sari. Totes les nego­ci­a­ci­ons seran inútils, perquè tots ja tin­drien la impressió que davant de l'altre s'estan abai­xant els pan­ta­lons i que­da­rien mala­ment davant del seu propi públic. Ens espe­ren uns mesos entre­tin­guts.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia