Tots junts vencerem

Era molt menut quan la vaig sen­tir per pri­mera volta. La cantàvem, aquesta cançó, com una opo­sició inno­cent, abso­lu­ta­ment inno­cent, al règim. Aga­fats de les mans, com ense­nyava l'enyo­rat Xesco Boix i com prac­ticàvem grups de cri­a­tu­res de Sal­ses a Guar­da­mar.

Més enda­vant em van par­lar de Lut­her King i Joan Baez, can­tant-la al seu cos­tat, des del memo­rial Lin­coln, davant la gran massa d'ame­ri­cans que recla­ma­ven també aga­fats de les mans. El segle es va esgo­tar i, anys després, Pete See­ger en per­sona va poder can­tar al mateix lloc el dia que un afro­a­me­ricà esde­ve­nia pre­si­dent dels Estats Units. Les lleis raci­als, l'odi i la violència havien fet molt de mal, però la força de la gent no la van poder atu­rar ni amb els assas­si­nats, ni amb la mani­pu­lació infor­ma­tiva ni amb les tram­pes elec­to­rals.

Al cap de molts anys, aque­lla cançó la vaig tor­nar a sen­tir a Estònia, un país que estima la música com pocs. La can­ta­ven grups corals amb llàgri­mes als ulls, mirant la ban­dera tri­co­lor tot just his­sada a la torre de Pikk Her­mann. Entre ells hi havia resis­tents endu­rits als camps de Sibèria, joves il·lusi­o­nats i homes grans que havien ama­gat aquells colors durant decen­nis al bosc, en forats curo­sa­ment tre­ba­llats. D'aquells him­nes va nàixer la revo­lució que can­tava i la inde­pendència del vell país ocu­pat. Nova­ment aga­fats de les mans, en una Via Bàltica que ens va ense­nyar tant a nosal­tres. Con­tra ells no van ser­vir tam­poc de res ni l'agres­si­vi­tat de la Unió Soviètica ni les ame­na­ces irres­pon­sa­bles de la Unió Euro­pea, les matei­xes que avui ens adre­cen, també irres­pon­sa­ble­ment, a nosal­tres.

Hem sen­tit en tot de llengües i

tons la vella cançó que Pete See­ger va popu­la­rit­zar i va con­ver­tir en un himne. A l'Índia de la pobresa extrema i a la Sud-àfrica de l'apart­heid, a la Irlanda del Nord que l'ento­nava aquell Diu­menge de Sang que mai ningú no podrà esbor­rar, en tot de vagues sin­di­cals i en espais de cul­tes de con­fes­si­ons ben diver­ses.

Per això, men­tre rebíem la notícia de la mort a Amèrica d'un heroi de la lli­ber­tat i la música popu­lar, a Bar­ce­lona, ama­rats del seu espe­rit, retíem home­natge a herois més pròxims com Jordi Car­bo­nell, tos­sut resis­tent per la democràcia, un valent que fins i tot es va negar a par­lar en cas­tellà als seus tor­tu­ra­dors. I a València tot d'homes i dones, repre­sen­tants de la soci­e­tat civil més plu­ral, esta­ven drets al dar­rere de Joan Fran­cesc Mira, recla­mant lli­ber­tat, la lli­ber­tat d'infor­mació i la lli­ber­tat com­pleta.

I arreu del món unes notes sim­ples i pode­ro­ses, impro­vi­sa­des ja fa prop de cent anys per les vaguis­tes negres del sin­di­cat del tabac de Char­les­ton, ens recor­da­ven a tots una obvi­e­tat que el pas dels anys ha con­ver­tit en cer­tesa: que tots junts ven­ce­rem.