Referèndum medieval

Després de setanta-cinc anys de l'entrada a Cata­lu­nya de la família política dels senyors i les senyo­res que gover­nen avui a Madrid hem pas­sat d'aquell cèlebre españoles todos pro­nun­ciat pel gene­ral vic­toriós al todos somos españoles pro­cla­mat ahir a Valla­do­lid per un pre­si­dent que sem­bla la cançó de l'enfadós. Fran­ca­ment, tres quarts de segle després i con­ti­nuen allà mateix, la qual cosa ens ha de por­tar a refle­xi­o­nar molt seri­o­sa­ment sobre el futur que ens espera en una Espa­nya que, si tri­omfa en l'ofen­siva naci­o­na­lista con­tra Cata­lu­nya, haurà con­tra­vin­gut dues vega­des en només qua­tre anys la volun­tat democràtica dels cata­lans, pri­mer tom­bant un esta­tut votat pel poble i enguany impe­dint una con­sulta exi­gida també a les urnes majo­ritària­ment.

Ja ho veieu, aquests cam­pi­ons de la democràcia ens alliçonen set­mana rere set­mana en el marc de tro­ba­des on van a lluir infor­mal­ment jer­se­iet de marca sobre les espat­lles (actes que els soci­a­lis­tes con­vo­quen en versió out­let però amb con­tin­guts simi­lars), envol­tats de públic ama­tent com si fos­sin en un con­curs per veure qui la diu més grossa o mirar quants cam­pa­nars poden igua­lar amb l'alçada de les seves bar­ba­ri­tats.

Dels acu­dits que van sor­tir ahir del magí del senyor Rajoy em quedo amb la idea que la nos­tra inde­pendència seria com tor­nar a l'edat mit­jana. Home, hi ha coses que una per­sona no pot afir­mar quan, per exem­ple, està a punt de refor­mar la llei de l'avor­ta­ment seguint ordres dels bis­bes al més pur estil d'una època en què ningú votava en referèndum però en la qual, en canvi, el poder ter­re­nal es doble­gava devo­ta­ment a les exigències de les mitres. Si la defi­nició de medi­e­val és la que figura als dic­ci­o­na­ris, el medi­e­val sou vós, Don Mari­ano.