Covards

Aquests dies és difícil no sen­tir-se incòmode amb la huma­ni­tat escol­tant els comen­ta­ris que alguns ter­tu­li­ans dedi­quen a Fèlix Millet. Ja quan va escla­tar el cas Pretòria, que va que­dar en no res, vaig mirar de fer notar l'abo­mi­na­ble manca de talent dels afi­ci­o­nats a la gui­llo­tina. Amb el cas Millet, sem­bla que tots els frus­trats i tots els glandllèpols del país hagin tor­nat a tro­bar-se a la plaça per vomi­tar el seu res­sen­ti­ment. És curiós que la mateixa gent que va pel món de vir­tu­osa i tole­rant sigui la que té les pul­si­ons més ven­ja­ti­ves. L'obsessió és tan grossa que fins i tot n'hi ha que, com que no que­da­rien satis­fets d'escar­nir la salut d'aquest home vell i des­hon­rat, diuen que en rea­li­tat Millet no s'ha tren­cat res i que tot és un mun­tatge.

No hi ha res més espa­nyol que aquesta idea poli­cial de la justícia i del poder que enco­ratja el poble a esbra­var-se amb caps de turc. A tot arreu la massa és igual, però la uni­tat d'Espa­nya s'ha for­jat espe­ci­al­ment amb aquest tipus de gri­sa­lla humi­li­ada i espan­tada que sem­pre té els atacs de dig­ni­tat jus­ta­ment quan li sur­ten gratuïts. És difícil de seguir el cas Millet i no depri­mir-se pen­sant com ens ho farem per remun­tar després d'haver cai­gut tan baix, fins i tot si acon­se­guim ser inde­pen­dents. Per mi el mirall de la decadència no és Millet, sinó la ràbia incon­tro­la­ble que genera. No cal ser gaire llest per ado­nar-se que hi ha mol­tes mane­res de robar i que la llei, si és útil i exis­teix, no és pas per donar una mesura del món abso­luta, sinó perquè la soci­e­tat no s'hagi de rebai­xar a l'altura dels cri­mi­nals.

El fet que Millet repre­senti tan bé el descrèdit d'un món en des­com­po­sició hau­ria de ser sufi­ci­ent per no fer-ne gaire sang. Jo entenc –i de vega­des és molt sa– que la ràbia et porti a cla­var un bon cop de puny. Però aquesta gent que s'acar­nissa amb els morts civils a les por­tes dels jut­jats em fa un fàstic inson­da­ble. Ho trobo molt covard.