Opinió

Una tristíssima transició

Si Espanya és un dels estats de més baixa qualitat democràtica és degut, en part, a aquelles pressions i a aquelles cessions

La mort i la cano­nit­zació d'Adolfo Suárez ha ser­vit perquè, una vegada més i des d'instàncies de tota mena, la tran­sició espa­nyola a la democràcia hagi estat rei­vin­di­cada com a “exem­plar”. Encara pit­jor, perquè són els més cínics els qui més mur­tra han enra­mat per per­fu­mar la des­a­pa­rició d'un líder polític que van mal­trac­tar en vida. La catarsi funerària ha ser­vit per tor­nar a pre­sen­tar el “pro­vi­den­ci­a­lisme” de l'expre­si­dent o del rei Joan Car­les com a deter­mi­nants en el procés de reforma democràtica. Pro­vi­den­ci­a­lis­mes, a l'Espa­nya poste­rior a Car­les V, n'hi ha hagut de ben pocs. I no és el cas.

El monarca va actuar com ho va fer perquè, hàbil­ment, va enten­dre que la ins­ti­tució que tot just aca­bava de recu­pe­rar només pros­pe­ra­ria en un estat homo­lo­gat a les democràcies occi­den­tals. Qual­se­vol altre intent estava con­dem­nat al fracàs. A la curta o a la llarga. Suárez es va limi­tar a ser­vir-lo lle­ial­ment. Si Joan Car­les I li hagués dema­nat una altra actu­ació, una altra estratègia, ben segur que aquell jove i ambiciós polític ence­tat amb el fran­quisme hau­ria fet d'una altra manera. Fins i tot con­tra­dictòria. Tenen raó els que pro­cla­men que allò que compta són els fets, els resul­tats, i no pas les inten­ci­ons ama­ga­des. D'acord. Compta, doncs, que Espa­nya va mudar d'una dic­ta­dura a una democràcia pre­te­sa­ment homo­lo­gada, però no cal cano­nit­zar ningú per això.

Adolfo Suárez va ser un polític hàbil, con­ci­li­a­dor, audaç i expe­di­tiu pot­ser per tarannà, però, també i sobre­tot, perquè, si volia com­plir els objec­tius que li havia fixat el rei, havia d'actuar amb totes aques­tes pre­sump­tes vir­tuts polítiques. D'esta­dista, en va tenir ben poc. Els bocins jus­tos per fer que l'Estat –fran­quista– per­visqués en l'Estat –democràtic–. No cal ser gaire teme­rari per afir­mar que, si Suárez va aguan­tar tant, és perquè tenia el rei al dar­rere, que el man­te­nia perquè con­si­de­rava impres­cin­di­bles els can­vis que exi­gien les seves pre­ten­si­ons. Quan Joan Car­les I li va reti­rar la pro­tecció, el pre­si­dent del govern va haver de dimi­tir. L'epi­sodi va ser amarg. I fosc. Perquè Suárez va afir­mar que se n'anava per evi­tar un cop que al final es va per­pe­trar, i els papers d'aque­lla auca, civils i mili­tars, no han que­dat del tot acla­rits encara que se n'hagin escrit mil lli­bres.

Hi hau­ria hagut tran­sició a la democràcia sense el paper “pro­vi­den­cial” de l'un i de l'altre? Les ucro­nies sem­pre són absur­des. Vés a saber. Pot­ser hi hau­ria hagut rup­tura i no reforma. Pot­ser hi hau­ria hagut més sang. Pot­ser hi hau­ria hagut, al final, un canvi molt més dràstic que hau­ria pas­sat els comp­tes neces­sa­ris després d'una ignomínia com la que va viure Espa­nya durant qua­tre dècades. En tot cas, si la democràcia va ser pos­si­ble, no va ser només per la “pro­vi­den­cial” actu­ació d'Adolfo Suárez, sinó per la impli­cació, el com­promís i el sacri­fici de cen­te­nars de milers de demòcra­tes. A dife­rents nivells, amb res­pon­sa­bi­li­tats gra­du­a­des. La majo­ria en van que­dar dece­buts. I no es poden esta­blir com­pa­ra­ci­ons entre les ces­si­ons que van fer ells amb les dels fran­quis­tes.

I en tot cas també aque­lla tran­sició no va ser gens “exem­plar”. Es va fer entre gravíssi­mes con­vul­si­ons i va dei­xar cen­te­nars de morts. En mans de grups d'extrema esquerra i d'extrema dreta, de bot­xins de l'Estat i d'“incon­tro­lats” ben fàcils de con­tro­lar. Com­pa­rar les renúncies que van fer els demòcra­tes sin­cers amb les dels fran­quis­tes des­bo­cats és enor­me­ment injust. I trampós. Si Espa­nya és avui dia un dels estats en aquesta part del món de més baixa qua­li­tat democràtica
és degut, en gran part, a aque­lles pres­si­ons i a aque­lles ces­si­ons. La cor­rupció de totes les instàncies de l'Estat, la liqui­dació de la sepa­ració de poders, l'inter­ven­ci­o­nisme del govern en totes les instàncies, la invo­lució autonòmica, la cul­tura del màxim pro­fit i de la sub­venció, la irres­pon­sa­bi­li­tat social, la violència com a dar­rer recurs per impo­sar opci­ons... tot això és també con­seqüència dels con­di­ci­o­nants d'aquell moment històric. D'una tristíssima tran­sició.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia