Suárez

La mort d'Adolfo Suárez ha mos­trat la pit­jor cara de la classe política espa­nyola, amb una colla de fal­sos con­ver­sos apro­pi­ant-se d'una herència que fins ales­ho­res havien des­de­nyat, abraçats impúdica­ment al cadàver. En vida, la tràgica figura del pre­si­dent que va pilo­tar la pri­mera tran­sició fou mal­trac­tada per uns i altres i, curi­o­sa­ment, només rebé els reco­nei­xe­ments a par­tir de l'evidència que havia per­dut la memòria. Pel demés, aquesta set­mana només he sen­tit dues parau­les encer­ta­des de dos rodats polítics, quan Espe­ranza Aguirre diu que “tots, tots, vam ser pro­fun­da­ment injus­tos amb Suárez” o el pre­si­dent Pujol valora una per­sona que “no ente­nia Cata­lu­nya, però va fer molt per Cata­lu­nya”.

Des de Cata­lu­nya hem de reconèixer que Adolfo Suárez era un polític sor­git de la Cas­te­lla pro­funda, amb un alt des­co­nei­xe­ment de la rea­li­tat perifèrica penin­su­lar, però amb vocació d'entrar amb nota a la crònica d'aquell temps. Rode­jat d'un minse equip de fidels, l'avilès afrontà els tres grans temes del pri­mer desen­vo­lu­pa­ment democràtic: la lega­lit­zació dels comu­nis­tes, el retorn de la Gene­ra­li­tat i la paci­fi­cació de l'exèrcit, si bé en aquest dar­rer ter­ri­tori la crosta més immo­bi­lista quan pogué li passà fac­tura. I en menys de cinc anys de pre­si­dent, des de la rea­li­tat del fran­quisme, féu els deu­res amb encert, mal­grat els punyals que li cla­va­ren amb traïdoria gent que ara en canta les vir­tuts.

Des del país cal valo­rar el risc de res­ti­tuir la legi­ti­mi­tat de la Gene­ra­li­tat i del pre­si­dent Tar­ra­de­llas, segu­ra­ment pres­si­o­nat pel com­por­ta­ment elec­to­ral de Cata­lu­nya, en les elec­ci­ons del juny del 1977, i per la impres­si­o­nant mani­fes­tació de la Diada d'aquell any –la que es titulà del “milió de sega­dors” mal­grat que només hi havia qua­tre-cen­tes mil per­so­nes–, tot solu­ci­o­nat amb el diàleg.

Segres­tat pels polítics cara­gi­rats, el poble de Madrid sabé retor­nar les coses al seu lloc quan, després que el fèretre del pre­si­dent aban­donés la Car­rera de San Jerónimo, la gent començà a cri­dar con­sig­nes con­tra els polítics actu­als.