Un verb que em trigava de reivindicar

vega­des he dit en aquesta mateixa secció com em dol la poca presència al Dic­ci­o­nari de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans de parau­les o d'accep­ci­ons específica­ment ros­se­llo­ne­ses. Només cal­dria vui­tanta entra­des més perquè molts cata­lans dits del Nord d'entre els que tenen una relació fràgil amb la llen­gua fes­sin més seu aquest dic­ci­o­nari i, per tant, no se sen­tis­sin una mica apar­tats del tronc comú. Espero sin­ce­ra­ment que aquesta man­cança podrà ser esme­nada a la pròxima edició del DIEC. Men­tres­tant, però, pro­voca un cert neguit haver de sen­tir algu­nes insi­nu­a­ci­ons, gene­ral­ment ingènues, sobre el fet que tots els trets par­ti­cu­lars del ros­se­llonès exis­ti­rien per con­ta­mi­nació. En el millor dels casos, de l'occità, i en el pit­jor, del francès. Com si el ros­se­llonès no pogués tenir un geni propi que tot i fent-lo partícip de la llen­gua glo­bal li per­metés explo­rar algun camí específic. Un camí per cert com­par­tit en part amb l'empor­danès, ter­ri­tori històrica­ment de tran­sició entre el català cen­tral i el sep­ten­tri­o­nal.

Així, per exem­ple, fa poc, un pro­fes­sor d'ins­ti­tut va escriure'm per par­lar-me d'una tra­ducció que vaig fer fa uns anys d'un text francès del segle XVIII, L'edu­cació de Laura o la cor­tina aixe­cada, del comte de Mira­beau (ed. de la Magrana). Em diu, al final de la carta: “Crec haver detec­tat un gal·licisme no admis­si­ble, quan un per­so­natge diu «com em triga de retro­bar, dins el teu llit, la teva pell tan blanca».” Suposo que mai no estaré del tot pro­te­git de la influència del francès i, per tant, he d'estar dis­po­sat a inces­sants cor­rec­ci­ons i esme­nes. Però no sem­pre puc equi­vo­car-me, encara que algu­nes parau­les, accep­ci­ons o girs sem­blin pro­pe­res al francès. Es tracta, aquí de tri­gar en una accepció simi­lar a la del francès tar­der és a dir, sen­tir impaciència per fer o perquè ocorri quel­com. En lle­gir la sos­pita d'aquest gal·licisme, pri­mer de tot vaig fer com sem­pre, vaig des­pen­jar la dei­xu­plina per fus­ti­gar-me copi­o­sa­ment. Al cap d'una estona de pen­sar-hi, però, i per sort abans d'haver-me asso­tat l'esquena, vaig recor­dar aquests ver­sos de Sal­va­dor Espriu, d'Inici de càntic en el tem­ple: “Si sabíeu com l'alba / ens ha tri­gat, com és llarg d'espe­rar / un alçament de llum en la tene­bra!” Ah. Vet aquí que s'allu­nya la hipòtesi gal·licista i fins i tot l'espe­ci­fi­ci­tat ros­se­llo­nesa d'aquesta accepció del verb tri­gar i gai­rebé, doncs, s'anul·la el pri­mer paràgraf d'aquesta crònica. Podria ser que aquest sen­tit de tri­gar fes part del tronc comú de la llen­gua i que hagi anat difu­mi­nant-se d'altres ter­ri­to­ris, con­ser­vant-se a la Cata­lu­nya Nord, com passa amb d'altres parau­les, com ara quel­com, o d'altres accep­ci­ons, com ara ado­bar en el sen­tit d'arre­glar.

I cer­cant, cer­cant, vénen a con­for­tar-me, per exem­ple, Narcís Oller: “Com ens tri­gava, d'arri­bar a la Mitja-Lluna!” (La boge­ria, 1898), Jaume Massó i Tor­rens: “Ja ens tri­gava de bai­xar cap a la ribera” (Cro­quis piri­nencs, 1896), de nou Sal­va­dor Espriu, en una carta del 1965: “Em triga de veure'l i de xer­rar con­dig­na­ment”, i Joan Coro­mi­nes, també en una carta, del 1961: “Em triga d'arri­bar-hi.” I veig també que és una accepció que es pot anar tro­bant, tot i que escas­sa­ment, en algu­nes pàgines recents d'inter­net. La pre­gunta seria si és pos­si­ble eixam­plar l'ús d'aquest verb, en aquesta accepció, que trobo, per part meva, tan pràctica. Em sem­bla que dir: “Em triga de saber com acaba la quarta tem­po­rada de Joc de trons” (exem­ple tri­vial) o “Em triga la inde­pendència de Cata­lu­nya” (exem­ple noble) és la manera més con­cisa i, per tant, més eficaç, d'enun­ciar una impaciència.

A