Franco encara decideix

De l'abdi­cació de Joan Car­les I se'n fan inter­pre­ta­ci­ons per­so­nals (l'edat, la salut), ins­ti­tu­ci­o­nals (rege­ne­rar la monar­quia) i polítiques (frac­tura ter­ri­to­rial i social), però que quedi clar, són lec­tu­res per a his­to­ri­a­dors, estu­di­o­sos i ter­tu­li­ans. La gent, la població, els ciu­ta­dans, l'única cosa que han de saber és que està deci­dit, que a rey muerto rey puesto i que ells no n'han de fer res. Tant és si els agrada com si no. Si els interessa o no. Si dis­fru­ta­ran amb la coro­nació, igual que amb el Sálvame Deluxe o si pro­tes­ta­ran al car­rer recla­mant la res­tau­ració de la República. És indi­fe­rent. Ja està tot esta­blert, tot arre­glat. I no se'n parli més. No es recor­den mani­fes­ta­ci­ons dema­nant el retorn del Borbó. La decisió es va pren­dre al Palau del Pardo, al iot Azor o en alguna sala del museu dels hor­rors de la dic­ta­dura. Franco, a cop d'estat, va robar el dret a deci­dir de l'Espa­nya repu­bli­cana i un milió de morts després va deci­dir per tots i en tot. També en com hau­ria d'orga­nit­zar-se el país quan ell criés mal­ves a l'inframón del Valle de los Caídos. Trenta-nou anys després, Rajoy i Rubal­caba s'han posat la dis­fressa d'esta­dis­tes, dis­po­sats a ocu­par una pàgina de la història, però –inge­nus ells– només són els xus­que­ros del gene­ralíssim, cus­to­di­ant el blin­datge de la corona al segle XXI, igual que durant la tran­sició els seus tite­lles van blin­dar les con­di­ci­ons per a la democràcia, inclosa la Cons­ti­tució, la monar­quia i la uni­tat de destí que, sota les dis­fres­ses autonòmiques, sen­zi­lla­ment nega la rea­li­tat i els drets del poble català. “El meu fill Felip és l'esta­bi­li­tat”, deia Joan Car­les. I també la per­pe­tu­ació pòstuma del dret a deci­dir del dic­ta­dor. Que manin els matei­xos, que suquin els matei­xos i que prin­guin els matei­xos. Visca l'statu quo. O no. Els espa­nyols sabran. Però els cata­lans farem bé de segar aquesta cadena i recu­pe­rar el nos­tre dret a deci­dir, perquè només així tin­drem capa­ci­tat de cons­truir-nos aquesta soci­e­tat de progrés, cohe­si­o­nada, més justa, més culta i més lliure que somiem.