De baix a dalt

Con­tra pronòstic i con­tra la tran­quil·litat de tots els barons ter­ri­to­ri­als que ja havien tru­fat la guat­lla abans de caçar-la, la pre­si­denta de la Junta d'Anda­lu­sia ha rebut­jat pre­sen­tar-se com a can­di­data a la secre­ta­ria gene­ral del PSOE. La decisió de Susana Díaz torna a remoure els budells del par­tit, que ella mateixa con­si­dera greu­ment afec­tat de meli­qui­tis: “Fa set­ma­nes que ens mirem el melic i par­lem de nosal­tres.” Díaz entén que no s'ha de moure d'Anda­lu­sia, “que ha tor­nat a ser la columna ver­te­bral del PSOE i ha apor­tat un milió de vots al par­tit”. Molt bé, pre­si­denta. Aquest és pre­ci­sa­ment el pro­blema. La gra­ne­ri­tis. Ser­vir de gra­ner al par­tit com a pri­o­ri­tat i objec­tiu. Man­te­nir rodant la bola. La bola que iguala el PSOE al PP. Afirma Díaz que dis­crepa de l'estratègia de Podem, que ella ve “de baix, d'una casta de lam­pis­tes” i que va arri­bar a la Junta des de “l'escola pública i el sis­tema de beques”. Això, pre­si­denta, vol dir alguna cosa però no prou. Par­tint de la casta de lam­pis­tes i grim­pant grim­pant es pot aca­bar en la casta de tecnòcra­tes. De casta a casta. Amb l'ajuda de les beques. Per això Susana Díaz subs­criu la llei orgànica del PP i con­si­dera que no s'ha de “fri­vo­lit­zar amb les qüesti­ons que estruc­tu­ren el sis­tema”. El sis­tema que es manté incòlume gràcies al milió de vots soci­a­lis­tes anda­lu­sos. Quina pena que Díaz no aspiri a la secre­ta­ria gene­ral del PSOE. Hau­ria estat una gran líder d'un par­tit, gràcies als déus, en des­com­po­sició. Com Neró.