anàlisi
Els números no quadren
Ahir, poc després de les dotze del migdia, va començar l'estiu. Els meteoròlegs ens diuen que aquest estiu serà un dels més llargs dels últims segles, però convindran amb mi que la primavera que deixem ha estat una primavera tremendament intensa, tan intensa que l'acabem amb un rei nou, per marcar història. De sempre, la primavera ha estat una època de renaixement i d'esperança i és normal que quan hi ha moviments socials de canvis, en diguem primaveres. A casa nostra el govern espanyol ha aprofitat l'últim Consell de Ministres de la primavera per aprovar el que ells en diuen una reforma fiscal, i el que realment sembla és el primer tret de sortida d'una campanya electoral utilitzant els impostos com esquer per recuperar aquests milions d'electors que han perdut i que els resultats de les enquestes posen en dubte poder repetir en el govern. És allò tan experimentat que els cicles electorals i els econòmics no són el mateix. Antigament quan s'apropaven les eleccions emetien diners, es disparava la inflació però s'activava artificialment l'economia, i era una bona carta de presentació pel govern. Ara, com que per sort això no està a les seves mans, actua amb els impostos.
José Luis Rodríguez Zapatero va negar la crisi econòmica perquè estava en ple cicle electoral i, com que no va actuar a temps, va empitjorar molt les coses i els sacrificis posteriors; ara el PP fa el mateix, abaixa els impostos i ben aviat veurem com els més febles i les comunitats autònomes en seran els damnificats, perquè com molt bé diu el conseller Andreu Mas-Colell, el números no quadren.
I els mateixos números –que no quadren– que ha fet el conseller els deuen haver fet en la comissió d'experts que el ministre Montoro va contractar per fer-li un estudi sobre la reforma fiscal, l'FMI, el Banc d'Espanya, la UE i l'Ecofin, que per boca de l'eurocomissari Olli Rehn feia observar que no havien estat consultats, tot i el que deia el ministre Luis de Guindos. L'Ecofin estudiarà si aquesta reforma és compatible amb els compromisos de reducció del dèficit que el 2015 ha de ser del 4,2% del PIB i el 2016, del 2,8%. Rajoy només té un argument per Brussel·les, i és la previsió d'ingovernabilitat i d'inestabilitat d'Espanya segons les enquestes, i que cal fer un esforç per invertir la situació. Si li accepten l'advertència de la por, pot sortir-se'n.
És cert que en aquests moments hi ha un gran desconcert entre les grans institucions econòmiques, i fins i tot fa la sensació que van prenent mesures improvisades. Les diferències de criteri que han mostrat públicament provoquen a la societat uns alts nivells de desconfiança i una sensació de poca rigorositat. El primer de mostrar públicament els seus dubtes sobre la política emprada va ser Jean-Claude Juncker, poc després de deixar Brussel·les, un discurs que va matisar quan es va presentar per la presidència de la CE. El mateix FMI també ha posat en dubte les polítiques preses per la troica, i l'última és aquesta picabaralla entre l'FMI i el Banc Central Europeu, en què demana accions més contundents del banc central per tal de reactivar l'economia europea.
Com podem observar, la primavera ha estat una època d'excitació i de posar en dubte moltes polítiques, i vindrà un moment, quan l'economia ja estigui més refeta, que ningú no voldrà assumir els costos que moltes de les seves polítiques han provocat. I ben aviat veurem una potentíssima campanya publicitària institucional a propòsit de la baixada d'impostos, com a preludi d'aquesta precampanya electoral que hem començat.
I vull acabar amb una nota trista; quan a Catalunya necessitem grans empreses, el fet que la multinacional Nutrexpa es divideixi pot ser un fet empresarialment necessari, fins i tot imprescindible, però no és un fet bo per al país.
