Sort de la crisi!

Havíem ima­gi­nat l'entrada de Girona amb una gran avin­guda amb dos gra­ta­cels i edi­fi­cis cen­trals de menys altura, for­mant un con­junt harmònic, ago­sa­rat, ple de llums i de colors, amb comerços bri­llants, que havien de cau­sar impacte, i omplir d'orgull als que vivim, sen­tint-nos part d'una ciu­tat cos­mo­po­lita. Era el dibuix pre­sen­tat a l'Ajun­ta­ment per uns pro­mo­tors de Madrid, que tenien un des­patx amb mes de mig cen­te­nar d'arqui­tec­tes. Havien urba­nit­zat diver­ses pobla­ci­ons del cin­turó urbà d'aque­lla capi­tal, i gau­dien de bones rela­ci­ons davant dels bancs. Con­ven­ce­ren al con­sis­tori gironí per modi­fi­car el pla de la zona, i fes­te­ja­ren a les enti­tats bancàries perquè els pres­tes­sin diners per adqui­rir els ter­renys. La ope­ració era d'enver­ga­dura: a vol d'ocell hom pot intuir que només la com­pra dels solars va ron­dar pels vol­tants de dos cents cin­quanta mili­ons d'euros, dis­tribuïts entre els pro­pi­e­ta­ris de les naus indus­tri­als, que no varen tenir gai­res dub­tes per ven­dre-les i aban­do­nar-les.

Lla­vors –de cop– varen venir la crisi del rajol, i també la finan­cera, com un “tsu­nami”. I aquells plans tan llar­ga­ment madu­rats... se'n vara'n anar a fer punye­tes! El resul­tat és llar­ga­ment a la vista: una zona deso­lada, plena d'esque­lets d'edi­fi­cis a on els rato­lins s'han apro­piat de tot el que es podia mal­ven­dre, davant la mirada absent de les auto­ri­tats.

Però ara s'ha des­ta­pat un secret i asse­gu­ren que hi anirà la clínica Girona. A la ciu­tat, el propòsit ha cai­gut bé perquè és més a prop anar a bus­car el remei al car­rer de Bar­ce­lona que no pas a For­nells, i també perquè l'exe­cució del pla suposa –segons afir­men– començar aviat les obres i així treure'ns del mal­son de les naus aban­do­na­des. No és la millor solució per a una entrada urbana. No és la imatge que molts esperàvem: aquell espai és llar­ga­rut però escàs de pro­fun­di­tat, perquè les vies del tren són al dar­rera i és a peu de la car­re­tera gene­ral satu­rada de trànsit nit i dia. No sem­bla el millor lloc per a un recinte hos­pi­ta­lari. Però és una opció.

És evi­dent que la crisi ha aju­dat: al preu que s'hau­rien hagut de com­prar aquells solars en la pas­sada època de les vaques gras­ses –par­tint del que en varen per­ce­bre els antics titu­lars–, difícil­ment hau­ria pogut assu­mir-ho un esta­ment pri­vat. Els bancs, amb l'ajuda del fons de rees­truc­tu­ració bancària, poden ven­dre els solars que els cauen al damunt a preus més asse­qui­bles. Quina sort tenen aques­tes enti­tats de crèdit, cau­sants d'una bona part de les nos­tres falli­des!

Però no hi ha mal que per bé no vin­gui: per una vegada la crisi haurà aju­dat perquè aquells espais no que­din deplo­ra­ble­ment aban­do­nats uns quants anys més. Sort, per tant, de la crisi!