Dimarts s'assembla a dimecres

Segon mani­fest anti­con­sulta en 48 hores. Aquest, de tall fede­ra­lista. Dimarts, Libres e igua­les. Dime­cres, Decla­ración fede­ral. El poli bo i el poli dolent. Tots dos a favor de la uni­tat d'Espa­nya, una cosa total­ment lògica i legítima. Tots dos en con­tra de la con­sulta. Els de dimarts, amb uni­forme. Els de dime­cres, ves­tits de paisà. Libres e igua­les demana mà de ferro con­tra la con­sulta. Decla­ración fede­ral demana mà tova. Els de dime­cres dema­nen el que ja hi havia a l'Esta­tut que es van car­re­gar tots ple­gats: reco­nei­xe­ment de la diver­si­tat ter­ri­to­rial (que no de nació), que hi hagi una cam­bra ter­ri­to­rial real (un Senat pre­mium), acla­ri­ment de les com­petències i un finançament just. Però amb una con­dició: tot això ho pro­po­sen com a pacte entre governs. El que opi­nin els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya és una mica el de menys. Els de dimarts i els de dime­cres tenen en comú que ells, millor que ningú, saben què els convé, als ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. Cap d'ells hi viu, però ho saben per­fec­ta­ment. Per què pre­gun­tar-los-hi, no fos cas que els espantés la res­posta. Els de dimarts i els de dime­cres sur­ten en tromba a defen­sar la uni­tat d'Espa­nya. El 2006, els de dimarts van aplau­dir el boi­cot als pro­duc­tes cata­lans. I els de dime­cres, entre els quals hi ha Bal­ta­sar Garzón, van callar en lloc de denun­ciar-ho. On éreu ales­ho­res? Per­se­guir dic­ta­du­res estran­ge­res, sí; per­se­guir actes de xenofòbia com aquells, no. Els de dime­cres dema­nen diàleg sense votació. Els de dimarts, ni votació ni diàleg. Els de dime­cres, des­po­tisme il·lus­trat. Els de dimarts, il·lus­trats dèspo­tes. Em sem­bla que era Josep Pla que ja ho havia escrit: “El que més s'assem­bla a un espa­nyol de dimarts és un espa­nyol de dime­cres.”