Paradoxes kurdes

El poble kurd ha estat per­se­guit i mas­sa­crat històrica­ment, tant per l'assas­si­nat en massa comès per l'exer­cit ira­quià quan era coman­dat per Sad­dam Hus­sein, com pels bom­bar­de­jos indis­cri­mi­nats de l'exèrcit turc. Un drama invi­si­ble a ulls de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal. Divi­dits entre aquests dos estats i també d'altres com ara l'Iran i Síria, a més de patir una tre­menda diàspora, la invasió anglo-nord-ame­ri­cana de l'Iraq –a la qual els guer­ri­llers kurds pesh­mer­gues van donar suport– els va per­me­tre adqui­rir una gran auto­no­mia. I ara, davant la caòtica situ­ació de l'Iraq, con­tro­lat en una part impor­tant per l'isla­misme radi­cal de l'ISIL i amb Bag­dad immers en llui­tes sectàries, el líder dels kurds Masud Bar­zani ha deci­dit donar el pas defi­ni­tiu per asso­lir la inde­pendència. Vaig conèixer fa anys Bar­zani i em va sem­blar tot menys un gran líder. Més aviat era un cab­dill que uti­lit­zava les aspi­ra­ci­ons del seu poble per tra­fi­car cor­rup­ta­ment en bene­fici propi i del seu clan fami­liar. En un altre viatge també vaig poder conèixer Tareq Aziz, el que va ser vice­pre­si­dent de Sad­dam. Un kurd de con­fessió cris­ti­ana que em va sem­blar un gran polític però que era còmplice d'un estat que mas­sa­crava el seu poble. Aziz va ser cap­tu­rat i con­dem­nat a mort després de la guerra i curi­o­sa­ment indul­tat per un altre kurd, Yalal Tala­bani, que havia estat pre­si­dent de l'Iraq ocu­pat. Tala­bani era ene­mic històric de Bar­zani en la lluita pel con­trol del cor­rupte sis­tema de clans del Kur­dis­tan ira­quià en l'època de Sad­dam. Ara, Bar­zani ha sabut apro­fi­tar la con­jun­tura per fer del Kur­dis­tan ira­quià una zona de segu­re­tat i con­fort per als seus habi­tants i té l'anhe­lat estat propi a tocar dels dits. Fins i tot Tur­quia sos­pesa l'opció de donar suport al nou estat per aïllar-se de l'avanç isla­mista radi­cal i del caos ira­quià. Un fet impen­sa­ble fa alguna dècada, ja que els kurds de Tur­quia, alçats en armes fins fa pocs anys, podrien emu­lar els seus com­pa­tri­o­tes. Tota una para­doxa de la història.