Àvies i néts

“No te des por ven­cido, ni aún ven­cido”, diu un vers del poeta argentí Alma­fu­erte, que fa un segle cami­nava pels matei­xos car­rers de la ciu­tat de La Plata on aquesta set­mana la pre­si­denta de les Abu­e­las de Plaza de Mayo va abraçar per pri­mera vegada el seu nét Guido, després de bus­car-lo durant 36 anys. La seva filla Laura va ser assas­si­nada en un cen­tre clan­destí de detenció de la dic­ta­dura poc després de donar a llum el nadó ara recu­pe­rat, que va ser lliu­rat a una família que el va criar sense saber-ne l'ori­gen. Paral·lela­ment, a l'altra punta del món, a Cam­bodja, els líders dels khmers rojos van ser con­dem­nats a cadena perpètua, 35 anys després de la fi del seu reg­nat geno­cida.

Men­tres­tant, alhora que algu­nes àvies argen­ti­nes recu­pe­ren els seus néts i les vícti­mes cam­bod­ja­nes veuen que final­ment es fa justícia, a Espa­nya hi ha milers de néts que encara tenen pro­hi­bit tro­bar els seus avis, enter­rats sense dig­ni­tat en cen­te­nars de fos­ses comu­nes arreu del ter­ri­tori. Quina mena de democràcia és aquesta que tres dècades després encara es resis­teix a jut­jar els res­pon­sa­bles del ter­ro­risme d'estat fran­quista? Si han pogut fer-ho a Cam­bodja, per què no es pot fer a Espa­nya? L'Argen­tina va crear –a instàncies de les Abu­e­las– un banc de dades genètic que ha permès recu­pe­rar la iden­ti­tat a més de 100 néts per­duts. És a dir, que les pos­si­bi­li­tats tècni­ques hi són. Només cal la volun­tat política de per­me­tre exhu­mar els milers de cos­sos obli­dats i per­me­tre que les famílies que encara no han pogut tan­car les feri­des de la guerra i del fran­quisme puguin iden­ti­fi­car i enter­rar els seus morts. Ver­go­nya.