Invictus

L'ambai­xada espa­nyola als Països Bai­xos ha orde­nat a l'Ins­ti­tut Cer­van­tes d'Utrecht que sus­pen­gui la pre­sen­tació de la novel·la Vic­tus, d'Albert Sánchez Piñol. L'edi­tora de la versió al neer­landès ha que­dat esta­bor­nida. No entén com “en sòl holandès, on hi ha lli­ber­tat d'expressió, poden pas­sar aques­tes coses”. Pre­ci­sa­ment, senyora edi­tora, perquè ni el sòl de l'Ins­ti­tut Cer­van­tes ni el de l'ambai­xada espa­nyola és holandès. El tenen llo­gat a uns senyors d'extrema auto­ri­tat, escassa expressió i magra lli­ber­tat. Fonts de l'ambai­xada han jus­ti­fi­cat el gest de viri­li­tat ibèrica adduint que la pre­sen­tació no era reco­ma­na­ble en uns moments com els que vivim. Tenen raó. No convé gens a Espa­nya que els neer­lan­de­sos sàpiguen què va pas­sar a Cata­lu­nya el 1714, després del trac­tat infame per­pe­trat a Utrecht. En rea­li­tat, a Espa­nya no convé gens que els neer­lan­de­sos tin­guin memòria genèrica, perquè allà van fer una estesa com un camp de blat. El nom de Felip II els hau­ria de dir alguna cosa. De part dels espa­nyols no els hau­ria de sor­pren­dre res. L'Espa­nya invicta no per­met que els vençuts tin­guin ni memòria. En tota aquesta cate­go­ria hi ha una anècdota que crida l'atenció i clama al cel. Quan va sor­tir a la venda Vic­tus Mari­ano Rajoy el va reco­ma­nar com a lec­tura d'estiu. En rea­li­tat, Rajoy no el va lle­gir, però algú li va dir que Sánchez Piñol l'havia publi­cat en cas­tellà. I amb això en tenia prou. I ara n'ha tin­gut prou pro­hi­bint-ne la difusió. Lec­tura obli­gada, senyors neer­lan­de­sos.