I ara, què? Doncs persistir

No és que els cata­lans hàgim de pren­dre consciència d'on ens hem ficat, és que hem pres consciència d'on hem estat ficats els últims tres-cents anys. La sig­na­tura del decret de con­vo­catòria de la con­sulta pel 9 de novem­bre ja ha fet que Cata­lu­nya hagi dei­xat de ser el que ha estat durant segles. Fins i tot amb els recur­sos que ha pre­sen­tat el govern espa­nyol, que, ja ho sabem, té el poder a les mans, fins i tot el del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Cata­lu­nya ja no és el que era, i es va esce­ni­fi­car entre diven­dres i dis­sabte, amb la com­pa­rei­xença de Jordi Pujol al Par­la­ment i l'acte del pre­si­dent Artur Mas a la Gene­ra­li­tat. Que els cata­lans, la majo­ria, han deci­dit fa temps que la relació amb Espa­nya s'ha de revi­sar votant a les urnes és un fet que no té marxa enrere per molts recur­sos i per mol­tes lleis i per molt tri­bu­nal inqui­si­tiu diri­git pel PP. I diven­dres, en el penós espec­ta­cle que es va viure al Par­la­ment de Cata­lu­nya, es va esce­ni­fi­car que els cata­lans també volen aco­mi­a­dar-se de la manera de fer política que ha pre­do­mi­nat les últi­mes dècades. De les dues coses només hi ha una manera de fer net: la inde­pendència a través de les urnes. I
això és més irre­ver­si­ble que la sagrada Cons­ti­tució espa­nyola.

Cata­lu­nya –la majo­ria dels cata­lans– vol ser el que es va esce­ni­fi­car al Palau de la Gene­ra­li­tat dis­sabte: res­pecte a la volun­tat del poble i deter­mi­nació per cons­ta­tar que per sobre de les lleis locals hi ha drets uni­ver­sals. La pre­gunta ja fa dies que és: “I ara, què?” Ningú té la res­posta defi­ni­tiva: ni el govern espa­nyol ni el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Però sí que hi ha una cosa certa: som on som. I si s'hagués fet cas als que suc­ces­si­va­ment han ento­nat can­ta­re­lles com ara “no hi haurà data per a la con­sulta”, “no hi haurà pre­gunta”, “no hi haurà acord”, “Mas no s'ho creu”, “Mas no vol la con­sulta”, “Mas es farà enrere”, “no s'entén l'estratègia de Mas”, sens dubte que no seríem on som. Jo tam­poc no sé “i ara, què?”. Però sí que sé que això no s'acaba amb la pre­vi­si­ble pro­hi­bició del TC.
Hi ha mane­res d'insis­tir, de per­sis­tir, de pro­tes­tar i de pres­si­o­nar. I de deci­dir. Ja hem acu­mu­lat mol­tes imat­ges i molts actes que expli­quen al món que la nos­tra volun­tat és legítima. Dis­sabte els mit­jans de tot el món, altre cop, van reflec­tir la decisió de Mas de con­vo­car el referèndum. Con­ti­nua fal­tant la valen­tia de les can­ce­lle­ries inter­na­ci­o­nals per donar suport a la solució al pro­blema per mitjà d'una votació. Con­ti­nuen dient que és un pro­blema intern d'Espa­nya, però el ridícul democràtic cada vegada és més glo­bal.