Un privilegi

Ho diré de forma directa: espere que tots vostès siguen cons­ci­ents de com en som de pri­vi­le­gi­ats. Vull dir tots nosal­tres, els cata­lans del Prin­ci­pat i aquells com jo de la resta del país, dels països, que vivim i hi tenim domi­cili. Diu­menge serà un pri­vi­legi el dia sen­cer, viure'l. Posar-nos en les cues amb una pape­reta a les mans. Dei­xar-la caure, sen­zi­lla­ment, dins l'urna. De fet, viure tota aquesta set­mana i viure tot el que estem vivint ja és un gran pri­vi­legi, enorme. Un regal que ha estat fet, per la història, a les nos­tres gene­ra­ci­ons.

Des que Espa­nya ens va fora­dar per Almansa, el 1707, han estat mol­tes les gene­ra­ci­ons de cata­lans que només han pogut resis­tir, que han hagut d'aguan­tar els cops, que s'han con­ju­rat per refer el país en silenci i clan­des­ti­na­ment, que s'han esforçat a superar un a un els molts obs­ta­cles, i tan grans com eren, que des de ponent els posa­ven al davant. En aquests 307 anys d'ocu­pació, molt poques vega­des el país ha pogut viure amb calma i lli­ber­tat, créixer sense tra­ves o incon­ve­ni­ents greus. Sense haver de fer un esforç suple­men­tari de cata­la­ni­tat.

Però avui és avui, i ací estem nosal­tres. Nosal­tres, vostès lec­tors i jo, som els pri­vi­le­gi­ats que podem gua­nyar la inde­pendència en nom de tots els qui han per­dut durant tres segles. Som els qui tenen l'opor­tu­ni­tat de viure la història en directe i de gau­dir-la. I som, sobre­tot, els qui tenim la res­pon­sa­bi­li­tat de no fallar.

Una res­pon­sa­bi­li­tat que és enorme, això no se li escapa a ningú. Aquesta set­mana ens mirem els uns als altres i en el fons dels ulls sabem que això és a tocar. Ningú no ens rega­larà res i tot encara està per gua­nyar, però no puc treure'm de damunt aquesta sen­sació fantàstica de ser el més pri­vi­le­giat del món. Ni vull.