El risc d'ensenyar quatre dits

uan, fa unes set­ma­nes, un ener­gu­men d'extrema dreta va aixe­car el braç dret al Par­la­ment de Cata­lu­nya a tall de boti­farra, la com­moció va ser con­si­de­ra­ble però, com era pre­vi­si­ble, a les xar­xes soci­als van aparèixer comen­ta­ris en defensa seva. Aquests es podien divi­dir entre aquells que pre­te­nien que tan sols havia vol­gut salu­dar els dipu­tats i aquells que van gosar afir­mar que aquest gest fei­xista també és propi de l'inde­pen­den­tisme. Perdó? Sí, sí, deien, propi de l'inde­pen­den­tisme (en rea­li­tat empra­ven un voca­bu­lari més vul­gar) i ho pro­va­ven amb fotos. Les fotos mos­tra­ven per­so­nes que enar­bo­ra­ven qua­tre dits enlaire, com a símbol de la senyera (per cert, aquest gest és la paraula per dir Cata­lu­nya en la llen­gua de sig­nes cata­lana). Qua­tre dits cap al cel, en un gest gene­ral­ment gens ni mica mar­cial, no es poden con­fon­dre amb una salu­tació fei­xista, nazi, fran­quista. O sí? Em sap molt de greu haver de res­pon­dre que sí.

Segons l'angle de la foto, segons la tiban­tor del braç, segons el clau d'ober­tura del dits i, sobre­tot, segons el grau de des­co­nei­xe­ment o de mala fe de l'espec­ta­dor, és per­fec­ta­ment pos­si­ble pen­sar que qui ense­nya al món l'estàndard de Cata­lu­nya en rea­li­tat fa una salu­tació d'aques­tes que, a tants països d'Europa, són pro­hi­bi­des. Per això, tot i cop­sar la força emo­tiva i política d'aquest gest, trobo que repre­senta un risc inne­ces­sari. Fins i tot em sem­bla­ria millor l'ensu­crada manera nord-ame­ri­cana que es veu molt de tant en tant quan es canta Els Sega­dors: qua­tre dits de la mà dreta al cor.

És evi­dentíssim que la immensa majo­ria dels cata­lans que enlai­ren qua­tre dits no com­bre­guen ni com­bre­ga­ran mai amb cap ide­o­lo­gia d'extrema dreta, però val millor evi­tar d'arris­car malen­te­sos per­ju­di­ci­als. Qual­se­vol procés d'enver­ga­dura sol ser per­ce­but a la resta del món a través d'algu­nes imat­ges i, en el millor dels casos, d'uns pocs comen­ta­ris periodístics lle­gits o escol­tats amb més o menys atenció. Per això mateix, uns dits aixe­cats, con­fo­sos amb una salu­tació nazi, pot fer molt de mal a la causa de la lli­ber­tat de Cata­lu­nya. Si més no pot crear un dubte per­sis­tent, i això és un luxe que crec que no ens podem per­me­tre. Com se sap, l'espa­nyo­lisme, del més pre­te­sa­ment mode­rat al més extrem, ja té el des­ver­go­nyi­ment d'asso­ciar inde­pen­den­tisme català i nazisme. Si una imatge val mil parau­les, no els ofe­rim cap foto­gra­fia que els per­meti dir mil men­ti­des.

Q