L'efecte Baker

Cata­lu­nya és més pre­sent que mai als mit­jans inter­na­ci­o­nals. Les can­ce­lle­ries de les prin­ci­pals potències obser­ven amb pre­o­cu­pació el que passa a casa nos­tra. Com sem­pre, són par­ti­da­ris de l'statu quo, i reti­cents a qual­se­vol canvi, però alhora veuen amb mals ulls l'erosió democràtica que s'està pro­duint a Cata­lu­nya per la nega­tiva espa­nyola a accep­tar un referèndum d'auto­de­ter­mi­nació. Fins i tot els mit­jans més con­ser­va­dors, com ara The Eco­no­mist, par­ti­dari decla­rat de la uni­tat del Regne Unit, d'Espa­nya, de Bèlgica, i de qui sigui, cre­uen que –com en el cas d'Escòcia– només un referèndum pot evi­tar la inde­pendència de Cata­lu­nya. Tot ple­gat ens porta a com­pro­var un cop més que no tin­drem cap suport inter­na­ci­o­nal previ. És l'efecte Baker. El 21 de juny del 1991, James Baker, ales­ho­res secre­tari d'Estat dels EUA, visi­tava Bel­grad i decla­rava: “Donem suport a la inte­gri­tat ter­ri­to­rial i la con­ser­vació de Iugoslàvia. No reco­nei­xe­rem la inde­pendència d'Eslovènia ni dona­rem suport a cap acció uni­la­te­ral.” El 25 de juny, tres dies després, Eslovènia decla­rava la seva inde­pendència. Hi va haver un breu con­flicte de 10 dies. El desem­bre apro­vava la seva cons­ti­tució. El 15 de gener del 1992, la UE reco­nei­xia el nou estat. El 7 d'abril ho feien els EUA. El 22 de maig ingres­sava a les Naci­ons Uni­des. El procés català serà simi­lar. Els món no vol la nos­tra inde­pendència, però l'accep­tarà quan sigui un fet con­su­mat després de l'acti­tud anti­de­mocràtica espa­nyola, que des­perta cada cop més anti­pa­ties. Això sí, calen dos ele­ments insubs­tituïbles: voler fer-ho, i fer-ho. Només depèn de nosal­tres. Som-hi.