Una proposició modesta

En temps de tri­bu­la­ci­ons, com els que vivim, sem­bla que hau­rem de fer mudança a corre-cuita i ben allis­tats. No hi tinc res en con­tra; una deter­mi­nació col·lec­tiva ens ha dut on som, i tots sabem que la història cal seguir fent-la per no que­dar-se'n fora men­tre les altres la fan per tu. Una modesta pro­po­sició de final d'any vol­dria aju­dar a seguir fent via.

Comen­cem per la demanda de for­mar una llista unitària per a unes elec­ci­ons de caràcter ple­bis­ci­tari. La pri­mera exigència seria que con­tingués el mínim nom­bre pos­si­ble de gent de par­tit i, en tot cas, que no es limités “als de sem­pre” (és en aquest sen­tit que s'ha d'inter­pre­tar la facècia d'Artur Mas d'anar al pri­mer o a l'últim lloc de la fila); con­següent­ment, la majo­ria dels seus mem­bres hau­rien de sor­gir dels ren­gles de la soci­e­tat civil, des­lli­gada de pres­ti­gis deri­vats de les males pràcti­ques d'una cul­tura pública obso­leta, segons una deli­cada com­bi­nació d'excel·lència en una matèria i de ser­veis reco­ne­guts en la lluita per millo­rar les con­di­ci­ons gene­rals de vida de la gent: si cal triar, ante­po­sa­rem una llui­ta­dora pels drets soci­als dels des­no­nats a una colum­nista famosa i pre­fe­ri­rem un llui­ta­dor pels drets dels mar­gi­nats per raons de sexe o gènere a un espor­tista de renom inter­na­ci­o­nal. Les per­so­nes inte­grants d'aquesta llista unitària hau­rien d'accep­tar un codi ètic públic en matèria de remu­ne­ració, dedi­cació i renúncia de pri­vi­le­gis, així com altres deri­va­ci­ons mal­sa­nes d'una cul­tura política cor­rom­puda i cor­rom­pent; igual­ment sig­na­rien una decla­ració patri­mo­nial i es com­pro­me­trien a dimi­tir a l'acte en cas de qual­se­vol irre­gu­la­ri­tat en què incor­re­gues­sin.

Segui­rem amb el govern encar­re­gat de l'admi­nis­tració de les coses en cas que la llista unitària acon­seguís una majo­ria par­la­mentària. En pri­mer lloc, s'hau­ria de posar ima­gi­nació per crear con­se­lle­ries de nova planta, que por­tes­sin al poder les exigències de la gent mobi­lit­zada al llarg d'aquests anys de crisi, gràcies a una imbri­cació audaç del poder ins­ti­tu­ci­o­nal clàssic amb el poder ema­nat de l'acti­vi­tat social i política de la gent mobi­lit­zada; per tant, unes con­se­lle­ries vives, dinàmiques, tre­ba­llant a peu d'obra, i amb con­se­llers sor­gits dels àmbits de lluita, no pas sim­ples espe­ci­a­lis­tes o tècnics, que, en tot cas, hau­rien d'estar al ser­vei de la reso­lució tècnica dels pro­ble­mes soci­o­polítics i no al revés. Unes con­se­lle­ries que hau­rien de dis­tri­buir les par­ti­des pres­su­postàries d'acord amb el pro­grama deta­llat en la llista unitària, que pre­ci­sa­ria en què s'hau­rien de gas­tar uns diners no gaire supe­ri­ors als que s'han d'apro­var enguany; diners amb una con­creta i deci­dida càrrega social per man­te­nir (o millo­rar en el que es pugui) un estat del benes­tar en fallida, amb pre­ferència a qual­se­vol altra des­pesa pública de la mena que fos: més que mai, en aquesta fase del procés, la pre­fi­gu­ració de l'Estat propi s'hau­ria de posar al ser­vei de la gent a la qual es demana una dele­gació excep­ci­o­nal del poder democràtic. I, en aquest sen­tit, con­se­llers i espe­ci­a­lis­tes o tècnics del govern hau­rien de pro­cu­rar obte­nir recur­sos per tots els mit­jans al seu abast, des de la per­se­cució del frau fis­cal i la recla­mació del deute pen­dent a l'Estat espa­nyol fins a la cre­ació de noves figu­res impo­si­ti­ves sobre les grans for­tu­nes o l'obtenció de crèdits tous i a llarg ter­mini del propi sis­tema finan­cer del país.

De tot ple­gat, la qüestió és si n'hi ha que ho puguin fer i que ho vul­guin fer. I si n'hi ha, ¿per què s'hau­ria d'allar­gar tant el camí cap a l'Estat propi...?