Violència transversal

La violència pro­vi­nent del món del fut­bol és uti­lit­zada com a exor­cisme social i polític. El maig del 2014 vam veure com el com­por­ta­ment racista d'una segui­dora del Lla­gos­tera, que per a més inri també era emple­ada del FC Bar­ce­lona, va ser con­tes­tat amb el tan­ca­ment del camp del Lla­gos­tera i, per part del Barça, amb l'aco­mi­a­da­ment labo­ral d'aquesta dona. L'exem­pla­ri­tat d'aque­lla reacció ama­gava que hi ha cen­te­nars d'esta­dis que no han estat clau­su­rats encara que qua­ranta mil goles jun­tes hi ento­nin càntics xenòfobs, i ama­gava també que el Barça no sol aco­mi­a­dar cap juga­dor ni cap direc­tiu per decla­ra­ci­ons o acti­tuds vexatòries. La con­tra­dicció és escan­da­losa: la soci­e­tat ha cas­ti­gat l'acti­tud d'aque­lla dona però ha tan­cat els ulls davant de, posem per cas, la desena de morts que les bales de goma i els gasos lacrimògens van cau­sar el mes de febrer pas­sat quan la Guàrdia Civil va dis­pa­rar con­tra uns immi­grants exhausts que neda­ven per sal­var la seva vida tot inten­tant arri­bar a ter­ri­tori espa­nyol de l'Estret de Gibral­tar.

El recent assas­si­nat d'un segui­dor del Depor­tivo i els apu­nya­la­ments de dos afi­ci­o­nats del PSG dime­cres pas­sat a Bar­ce­lona ali­men­ta­ran aquesta tècnica d'ocul­tació i, al mateix temps, reforçaran l'accep­tació popu­lar de la vio­lentíssima llei de segu­re­tat ciu­ta­dana apro­vada pel PP. No es pot reduir el tot social a la part fut­bolística. El fet inne­ga­ble és que, en els nos­tres dies, no hi ha res tan trans­ver­sal ni soci­al­ment més ben repar­tit que la violència. La violència dels explo­ta­dors; dels inti­mi­da­dors; dels cor­rup­tes; dels que han con­ver­tit la tor­tura en prin­cipi d'estat; la violència que es prac­tica ens esfe­res supers­ti­ci­o­sa­ment con­si­de­ra­des imma­cu­la­des (com ara el món de la cul­tura o la uni­ver­si­tat); la violència de deci­si­ons judi­ci­als que man­te­nen pri­vi­le­gis; la violència implícita d'una Cons­ti­tució assen­tada en una pota mili­tar supe­rior a la democràcia; la violència de mito­lo­gies fan­tas­mals com la dels petits nico­las­sos o d'eva­sors fis­cals acla­mats...

¿El fut­bol com a metàfora de la rea­li­tat? Noooo! És jus­ta­ment a l'inrevés: la rea­li­tat com a metàfora del fut­bol.