Gironins com dublinesos

“Uns tous copets al vidre el van fer girar cap a la fines­tra. Havia començat a nevar altra vegada. Va mirar amb ulls de son els flocs, plata i ombra, caient obli­qua­ment a la llum del fanal. Li havia arri­bat l'hora d'empren­dre el viatge cap a ponent. Sí, els dia­ris tenien raó: la neu era gene­ral per tot Irlanda. Queia en cada part de la fosca planúria cen­tral, a les mun­ta­nyes sense arbres, queia flon­ja­ment als aigua­molls d'Allen i, més a ponent, en flonja cai­guda, a l'oneig negrós amo­ti­nat del Shan­non. Queia, també, en cada part del fos­sar soli­tari al turó on Mic­hael Furey era enter­rat. N'hi havia un tou acu­mu­lat a les creus tor­tes i a les làpides, a les llan­ces de la petita reixa, a les bar­dis­ses estèrils. La seva ànima s'esvaní a poc a poc men­tre sen­tia caure la neu cal­mo­sa­ment per tot l'uni­vers i en cal­mada cai­guda, com el des­cens a
la seva dar­rera fi, damunt de tots els vius i els morts.”

El paràgraf cor­res­pon al final de la nar­ració Els morts del lli­bre Dubli­ne­sos de James Joyce, por­tada al cinema per John Hus­ton. L'autor és con­si­de­rat el més impor­tant reno­va­dor de la prosa del segle XX. En aquell relat evoca el final de l'existència humana,
i els sen­ti­ments que pro­voca la con­vicció que un dia o un altre tot­hom farà el mateix camí. L'hem esco­llit per il·lus­trar una medi­tació pròpia del final d'any. Serà a l'entorn de les dotze dar­re­res cam­pa­na­des quan tin­drem un record per a aque­lles per­so­nes –fami­li­ars, amics, cone­guts i salu­dats– que ens han dei­xat en el curs del mil nou-cents catorze. Aquells
que ja no tor­na­rem a tro­bar pel
car­rer; no con­tes­ta­rem les seves tru­ca­des ni acce­di­rem a les seves cir­cumstàncies. A mesura que pas­sen els anys s'acu­mula el nom­bre de per­so­nes que hem freqüentat i que han des­a­pa­re­gut del món dels vius. En recor­dem la feso­mia, els trets, pot­ser els acu­dits, les idees, les manies. Però la mort ha dul­ci­fi­cat la memòria, i s'esva­nei­xen els trets can­te­lluts que tal vegada tin­gue­ren, per guar­dar-nos només la imatge dels bons moments. I és així: una vegada ja no són en aquest món no hi ha res que els puguem retreure, que els puguem dis­cu­tir, sen­zi­lla­ment perquè han dei­xat d'exis­tir. Amb el temps, també aquest record s'esva­nirà fins a diluir-se del tot.

Els car­rers de Girona conei­xen el pas de per­so­nes que se'n ser­vei­xen en l'anar i venir diari a casa, a la feina, a la colla, al lleure... Però aques­tes figu­res van can­vi­ant cons­tant­ment amb el pas dels anys. Cadas­cun de nosal­tres podria apor­tar una extensa llista d'aquells éssers que s'han des­di­bui­xat en el pano­rama, i que ja no retro­bem. El pai­satge gironí seguirà més o menys com sem­pre, però els figu­rants seran uns altres. I algun dia, com escriu Joyce, nosal­tres tam­poc no hi serem.