Estructures

Pro­clama Miquel Iceta, sem­pre atent als sig­nes del temps: “Estoy hasta las nari­ces de estruc­tu­ras de estado.” S'entén que es refe­reix a les estruc­tu­res d'estat que no exis­tei­xen, perquè les estruc­tu­res d'estat real­ment exis­tents no li des­a­gra­den i, segons es desprèn del mateix dis­curs, no són cap obs­ta­cle a “tor­nar a ser aque­lla Cata­lu­nya lliure i plena que diu el nos­tre himne”. Tan estra­folària afir­mació no pot ocul­tar el fet que pot estar-se decan­tant una majo­ria, molt hete­rogènia, contrària al procés, uns perquè el des­in­terès se'ls ha tor­nat hos­ti­li­tat, altres perquè la incer­tesa no para de créixer i fins i tot alguns perquè l'incom­pli­ment de les expec­ta­ti­ves els genera des­encís. Després de la tem­po­rada del dret a deci­dir, i vist que no podem deci­dir res més que un altre repar­ti­ment d'escons, ara en ve una en què, diuen, es cre­a­ran estruc­tu­res d'estat. Però els estats no tenen estruc­tu­res, tenen abans que res una raó d'estat, que tot ho jus­ti­fica; tenen poder, i tenen admi­nis­tra­ci­ons per exer­cir-lo. Des d'una admi­nis­tració ter­ri­to­rial sub­or­di­nada, com ara la Gene­ra­li­tat, no es poden exer­cir fun­ci­ons ni crear orga­nis­mes que ultra­pas­sin les seves com­petències, i la intenció de fer-ho, més enllà de l'espe­cu­lació literària, és sus­cep­ti­ble de per­se­cució en justícia. Lla­vors, vénen uns mesos de o bé recom­po­si­ci­ons efec­tis­tes de pro­ces­sos admi­nis­tra­tius sense sor­tir de l'orde­na­ment vigent, o d'assumpció il·legal d'alguna com­petència, cosa que com­por­ta­ria l'apli­cació de l'arti­cle 155 de la Cons­ti­tució Espa­nyola, el d'“adop­tar las medi­das nece­sa­rias (...) para la pro­tección del (...) interés gene­ral”. El segon cas, pre­su­mi­ble­ment, no es pro­duirà perquè la Gene­ra­li­tat, hi hagi qui hi hagi, no vol, o no pot encara que volgués, impe­dir la inter­venció supe­rior, i el pri­mer cas sig­ni­fi­ca­ria con­ti­nuar l'exhi­bició gran­di­loqüent d'aspi­ra­ci­ons mai con­cre­ta­des i sem­pre ajor­na­des, la qual cosa incre­menta el can­sa­ment de sen­tir par­lar, com de Godot en l'obra de Beckett, d'unes estruc­tu­res d'estat que mai no arri­ben.