Nostàlgia del futur

El futur ja no és el que era. Abans era una pro­mesa sòlida, o que sem­blava sòlida. Confiàvem no tan sols en un temps millor sinó en un temps de mera­ve­lles. Ara sem­bla que hàgim entrat en una ficció distòpica que, a curt ter­mini, només augura misèries i ele­va­des taxes d'atur que min­va­ran amb una len­ti­tud exas­pe­rant, si és que min­ven, i, a llarg ter­mini, escal­fa­ment glo­bal, sobre­ex­plo­tació de recur­sos, ten­si­ons geo­polítiques i reli­gi­o­ses, i qui sap què més. La gene­ració que ara comença a empènyer els cin­quanta ja ens hem sen­tit esta­fats en diver­ses oca­si­ons. Quan érem infants, l'any 2000 era la bar­rera psi­cològica que ens sepa­rava d'un futur domi­nat per la tècnica apli­cada a tots els àmbits de la vida i la gene­ra­lit­zació dels viat­ges espa­ci­als. Als anys setanta es va pro­duir una sèrie de tele­visió el nom de la qual ho explica tot: Espa­cio 1999 (ho veiem en cas­tellà, per­do­nin). L'any 2000 era l'última fron­tera i tal com el segle XX havia com­plert els som­nis –força fona­men­tats, d'altra banda– de Jules Verne, amb nave­gació sub­ma­rina i viatge a la lluna inclo­sos, el XXI també com­pli­ria els de la ciència-ficció del moment. També hi havia, és clar, la versió del futur post­nu­clear, però no era ni la més satis­factòria ni la domi­nant, mal­grat la guerra freda. Va arri­bar el 2000 i no va pas­sar res. El segle XXI s'assem­blava extra­or­dinària­ment al XX. De fet, ja ho intuíem des de mit­jan anys vui­tanta, quan vam des­co­brir que també podíem ser moderns i vam mun­tar grups de rock i ens vam posar aquells hor­ro­ro­sos texans bom­bat­xos. El 2000 ja era massa a prop per ser el futur esplen­dorós que havíem ima­gi­nat i les pel·lis apun­ta­ven més lluny: aquests dies tot­hom parla de la segona part de Retorn al futur perquè Marty McFly viat­java al 21 d'octu­bre de 2015. La rea­li­tat no té res a veure amb la ficció. No s'ha com­plert cap dels tòpics. No hi ha ni cot­xes (ni ska­tes) vola­dors ni vam­bes auto­cor­da­bles, però tam­poc ningú no havia comp­tat per exem­ple amb inter­net, la tele­fo­nia mòbil i que tot­hom anés pel món amb els ulls fixos en una pan­ta­lla. Aviat serà el 2019 (hor­rorós) de Blade run­ner i en tor­na­rem a par­lar. Ho dic perquè no per­dem l'espe­rança d'un canvi –quin no ho sé–, perquè les pre­vi­si­ons es fan a par­tir de la rea­li­tat del pre­sent i les coses impre­vi­si­bles són això, impre­vi­si­bles. Paciència, encara que el pre­sent faci tan fàcil de caure en la temp­tació de la nostàlgia del pas­sat o del futur, del futur d'abans, és clar.