Apocalipsi

El rècord d'ame­na­ces polítiques amb l'arri­bada de l'apo­ca­lipsi a a la terra no el tenim els cata­lans, con­tra el que en un pri­mer moment hom podria pen­sar. A nosal­tres ens han avi­sat que totes les mal­dats escla­ta­rien jun­tes si acon­seguíem la inde­pendència –ja ho deuen recor­dar tot allò de la nave­gació inter­si­de­ral i la cai­guda en la misèria més extrema. Però encara hi ha hagut més ame­na­ces i més inten­ses per als grecs. En cam­pa­nya es va arri­bar a escol­tar, i el que dic és rigo­ro­sa­ment cert, fins i tot com un polític de Nova Democràcia avi­sava els seus com­pa­tri­o­tes que es que­da­rien sense paper de vàter en cas que guanyés Syriza.

Que se sàpiga, però, a hores d'ara les parts bai­xes dels grecs seguei­xen gau­dint de la sofis­ti­cació occi­den­tal. I això que ha gua­nyat la coa­lició de l'esquerra radi­cal. Una victòria fora de tota dis­cussió. Però que, oh! sor­presa, no ha des­en­ca­de­nat cap apo­ca­lipsi, encara.

Les bor­ses, que ja deuen recor­dar que s'havien d'enfon­sar més ràpida­ment que no van caure els murs de Jericó, no ho van fer. La d'Ate­nes una miqueta, val. Però res més. I de la reacció de la Unió Euro­pea què en direm? Després de pas­sar-se mesos amenaçant amb expul­sar els grecs tot van ser parau­les cau­tes. I fins i tot diria que com­pren­si­ves.

Un dels greus pro­ble­mes de la política actual és, i a Grècia ho hem tor­nat a veure, la seua colos­sal incon­sistència. Les ame­na­ces s'han de com­plir perquè sinó esde­ve­nen xan­tat­ges. I els xan­tat­ges, a banda de ser una de les moda­li­tats més llet­ges de la política, resulta que són d'una ine­ficàcia monu­men­tal quan la gent deci­deix no fer-ne cas. Com ha pas­sat a Grècia.