Arguments contra el procés

entre aquí, tal i com prevèiem la set­mana pas­sada que pas­sa­ria, almenys fins que les muni­ci­pals no acla­rei­xin una mica el pano­rama, ERC i CiU no paren de bara­llar-se –és indi­fe­rent qui hagi començat aquest cop i les bones o dolen­tes raons que hagi tin­gut– i de fer el ridícul davant d'aquells ciu­ta­dans que con­fien en ells per tirar enda­vant el procés, el front uni­o­nista no s'està quiet. Així, men­tre con­ti­nua la cam­pa­nya per desa­cre­di­tar les elec­ci­ons del 27-S –una estratègia que, per cert, sem­blen com­par­tir també alguns diri­gents d'Unió–, des­ta­cats diri­gents del PSOE, del PP i d'altres par­tits d'obediència espa­nyola no s'estan de repe­tir –amb tots els alta­veus pos­si­bles– allò que fa temps que saben que no és cert: que Cata­lu­nya no té dret a deci­dir el seu futur. I saben que no és cert perquè pot­ser no està escrit legal­ment enlloc, però si el poble ho vol, serà. En una soci­e­tat i en una Europa democràtiques, difícil­ment hi ha coses que es poden evi­tar. Mireu Grècia, per exem­ple. Amenaçats també de vagar eter­na­ment per l'espai side­ral com nosal­tres, com s'han afa­nyat a reconèixer la volun­tat dels ciu­ta­dans.

En tot ple­gat, però hi ha argu­ments que fan riure. És el cas dels expres­sats per Emi­lio Lamo de Espi­nosa, catedràtic de soci­o­lo­gia de la UCM. En un arti­cle titu­lat Importa ser nació? Lamo de Espi­nosa venia a dir que, en un món glo­ba­lit­zat i amb diver­si­tat crei­xent, els pobles que se sen­ten nació ja no poden aspi­rar a tenir un estat. “El món (i la UE) seria un galli­ner si els milers d'ètnies o naci­ons exis­tents recla­mes­sin el seu Estat”, con­cloïa l'arti­cu­lista, que aca­bava pre­gun­tant-se: “Si no es pot ser català i espa­nyol, es pot ser català i euro­peu?” En resum, ni els cata­lans, ni tants altres pobles demogràfica­ment potents però mal­trac­tats per la història –per exem­ple, els kurds–, no tenim dret a tenir l'estat que tenen no només un munt de grans naci­ons –sovint acon­se­guit a sang i foc i opri­mint-ne d'altres, com la cata­lana– sinó també una gran quan­ti­tat de pobles amb pocs habi­tants que van tenir la sort o l'audàcia d'acon­se­guir-lo. Fran­ca­ment, argu­ments ben pobres que qual­se­vol poble unit i deci­dit, com el nos­tre, pot tom­bar fàcil­ment. Només cal­dria que els seus polítics aju­des­sin una mica.

M