Atenció a Oriola

Fa pocs dies vaig rebre un atent cor­reu del direc­tor de l'escola d'adults d'Ori­ola en què m'anun­ci­ava que dilluns pas­sat feien per pri­mera vegada una con­ferència en català. Con­cre­ta­ment era una expo­sició de David Gar­rido sobre Els noms de lloc dels pobles d'Ori­ola i la seua comarca. El cor­reu em va cri­dar l'atenció perquè fa dies que no paren d'arri­bar-me comen­ta­ris i notícies sobre la llen­gua i aquesta ciu­tat, fron­tera del País Valencià pel sud.

Sem­bla que el català està tor­nant a Ori­ola. Fa unes set­ma­nes vaig ser a Ala­cant i m'ho comen­ta­ven amb molta sor­presa. No és que la ciu­tat haja can­viat de soca-rel però es veu que escol­tar par­lar en català ja no és estrany. Hi ha gent de comar­ques veïnes que s'hi ha ins­tal·lat i el parla sense cap ver­go­nya però també les ins­ti­tu­ci­ons sem­blen interes­sa­des en una mena de recu­pe­ració del que fou. Alguns ges­tos: la web de Cul­tura de l'Ajun­ta­ment (cul­tu­ra­o­ri­hu­ela.es) ja té versió en català, diver­ses esco­les locals han implan­tat pro­gra­mes sòlids de llen­gua, la Uni­ver­si­tat d'Ala­cant n'ha obert també per a adults o han apa­re­gut les pri­me­res reto­la­ci­ons públi­ques en la nos­tra llen­gua.

És poc? Sí. Però és molt alhora. El català va ser la llen­gua d'Ori­ola fins fa tres-cents anys, quan després de la guerra de Suc­cessió la repo­blació amb gent de Múrcia i la repressió lingüística l'ani­quilà del tot. L'ani­quilà de tota la comarca, excepte de Guar­da­mar, que encara avui mos­tra amb orgull la seua marca de ser el punt més meri­di­o­nal on es parla el català. Però ves per on aquesta és una situ­ació que podria can­viar de nou en el futur.