Opinió

opinió

Un altre cop de porta

‘Caçar catalans' s'ha convertit en l'esport nacional

Aquesta vegada, el cop de porta que ens han donat unànime­ment els mem­bres del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal ha estat a la part més dolo­rosa del nas: la inte­rior poste­rior, d'os ten­dre, molt sen­si­ble, ados­sada a l'esque­let. El Punt Avui, dijous pas­sat a pri­mera plana, citava i comen­tava el seu propi edi­to­rial de manera que, simbòlica­ment, con­vi­dava al poble català a ballar l'últim ball de festa major –el vals jota amb refi­lets de trom­peta– amb la més lletja, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, que d'uns anys ençà gai­rebé no ens deixa sols i ens per­se­gueix com una pubi­lla sol­tera, jove, maca i rica, d'aque­lles que el papà va sovint a no se sap què fer a Luxem­burg. A les foto­gra­fies publi­ca­des dels mem­bres reu­nits, després de les vota­ci­ons, se'ls veu riure satis­fets a tots, mem­bres cata­lans inclo­sos. Un altre obs­ta­cle –pals a les rodes– a la con­sulta pre­vista la tar­dor vinent per traçar i ini­ciar el via­cru­cis ine­vi­ta­ble de la som­ni­ada lli­ber­tat d'iden­ti­fi­cació, com a país, per­so­nes, història, eco­no­mia i, la més pre­uada, la lli­ber­tat que sols ens pot donar la inde­pendència. La per­se­cució ver­ta­dera, fins fa uns anys –amb algu­nes excep­ci­ons–, es mani­fes­tava de manera dis­creta, com “un mal menor per a la ver­da­dera auto­pro­tecció dels cata­lans”. Lle­git així, que­dava força bé i no sem­blava agres­siu. Les coses han can­viat i ara els nos­tres pro­tec­tors –tri­bu­nals, jut­ges, polítics i més–, en lloc d'ama­gar-se'n, en pre­su­mei­xen ober­ta­ment. A la península caçar cata­lans –sense esco­peta, simbòlica­ment, és clar-– s'ha con­ver­tit en l'esport naci­o­nal. Pot ser que no ho sem­bli, però també és avançar!

Mas –si d'alguna manera els franc­ti­ra­dors l'han tocat, no ho mani­festa– admet el cop de des­tral a la sobi­ra­nia, amb l'anu­lació dels arti­cles de la llei de con­sul­tes que emmas­ca­ra­ven un veri­ta­ble referèndum i que, tal com ha que­dat, sols l'Estat podrà ara efec­tuar. La història es va escri­vint dia a dia, capítol a capítol, per a la poste­ri­tat que ens jut­jarà a tots i pos­si­ble­ment li cos­tarà d'enten­dre que, entrat el segle XXI, un país de la vella Europa tingués tan­tes difi­cul­tats polítiques, bar­re­ja­des amb les pro­blemàtiques dels humans, tals com l'enveja i la cobdícia, que pas­ses­sin per sobre de la democràcia, la lli­ber­tat, d'esco­llir el seu esta­tus i de la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans.

Es pre­veu la redacció d'una Cons­ti­tució pro­vi­si­o­nal de Cata­lu­nya, abans del 27-S per si arriba la inde­pendència i ens trobéssim sense poder-la estre­nar. L'autor, Car­les Viver i Pi-Sunyer, comis­si­o­nat per a la tran­sició naci­o­nal ha dit: “La norma ser­vi­ria perquè Cata­lu­nya no fes un salt al buit el dia de la des­con­nexió d'Espa­nya.” La pre­si­denta del Par­la­ment, Núria de Gis­pert, ha dit en veure la dis­persió de pro­ble­mes i l'obs­trucció i la il·lega­li­tat dels matei­xos: “No ens dei­xen gai­res camins.” “Ni ha prou amb un!”, li haurà dit el pre­si­dent. És ines­go­ta­ble! Acabi com sigui, li serà reco­ne­gut degu­da­ment?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia