Jo també sóc Nemtsov

“Je suis Char­lie”, aquest eslògan glo­ba­lit­zat, creat pel gra­fista francès Joac­him Ron­cin arran del cri­mi­nal atemp­tat con­tra els dibui­xants del set­ma­nari Char­lie Hebdo, també s'ha con­ver­tit en el crit per a rei­vin­di­car la lli­ber­tat d'expressió a Rússia. Fer política i escriure de forma crítica con­tra el pre­si­dent Vladímir Putin ha esde­vin­gut un greu perill. Hem vist com en els dar­rers anys peri­o­dis­tes valents com Anastàsia Babúrova i Anna Politkóvskaia han sigut vícti­mes de les màfies incon­tro­la­des que es vin­cu­len al Ser­vei Fede­ral de Segu­re­tat (FSB), que ha succeït aquell no menys temi­ble KGB.

El poder de Putin és abso­lut i omni­pre­sent, i l'exer­ceix amb interès sobre els mit­jans de comu­ni­cació, els intel·lec­tu­als i els escrip­tors, espe­ci­al­ment amb els que denun­cien la cor­rupció dins dels sec­tors estratègics de l'eco­no­mia, com l'energètic. L'his­to­ri­a­dor Thi­erry Wol­ton, espe­ci­a­lista en el món comu­nista, autor de La KGB au pou­voir (Buc­het/Chas­tel, París, 2008) va ana­lit­zar els prin­ci­pals motors de l'eco­no­mia russa i va cons­ta­tar que Putin havia col·locat fidels exa­gents del KGB diri­gint la majo­ria d'empre­ses públi­ques: a Gaz­prom (gas); Rosa­tom (hol­ding de l'ener­gia atòmica); Ros­neft (petroli); Tvel (com­bus­ti­ble nuclear); RAO-EES (elec­tri­ci­tat); Alrosa (dia­mants); Trans­nef­te­pro­dukt (ole­o­duc­tes), Sovkom­flot (trans­port); Aero­flot (avi­ació) i Almaz-Anteï (arma­ment), entre d'altres.

Borís Nemt­sov, el copre­si­dente del Par­tit Repu­blicà (RPR-Par­nas), cosit a trets men­tre pas­se­java de nit (impru­dent­ment?) amb la model ucraïnesa Anna Duritskaia, era un polític dis­si­dent molt ben infor­mat i amb bons con­tac­tes amb alts fun­ci­o­na­ris d'algu­nes d'aques­tes empre­ses. Era físic però crític amb l'ener­gia atòmica i amb la venda de tec­no­lo­gia nuclear russa a l'Iran, Jordània i Egipte, entre altres països àrabs. El 1986, després de l'acci­dent de Txernòbil, va lide­rar un movi­ment que va impe­dir la cons­trucció d'una cen­tral atòmica a la seva ciu­tat, Nijni Nóvgo­rod, l'antiga Gorki. Va esde­ve­nir gover­na­dor de la seva província i el 1997 Ielt­sin li va encar­re­gar els temes d'ener­gia. La seva meteòrica car­rera política es va estron­car, però, amb l'entrada en el món de la política de Putin, que havia exer­cit durant cinc anys d'agent del KGB a l'Ale­ma­nya de l'Est.

Per tro­bar un mòbil que jus­ti­fi­qui l'atemp­tat, es diu que Nemt­sov havia acu­mu­lat pro­ves sobre la res­pon­sa­bi­li­tat de Rússia en la guerra d'Ucraïna i que es dis­po­sava a publi­car-les. Jo més aviat opino que els seus algut­zirs pro­ve­nen d'una màfia vin­cu­lada al sec­tor energètic i al FSB. Un dels cinc detin­guts, el txetxè Zaur Dada­iev, que en prin­cipi va con­fes­sar haver par­ti­ci­pat en la mort del polític pel suport que aquest va donar a Char­lie Hebdo i per les seves posi­ci­ons crítiques amb l'isla­misme, dies després ha decla­rat que va ser tor­tu­rat i forçat a dir-ho. La forma com Nemt­sov ha estat aba­tut, en una zona fosca d'una avin­guda a tocar del Krem­lin, i pels trets efec­tu­ats amb una pis­tola Maka­rov, em trans­por­ten a l'inici i al final de la meva dar­rera novel·la, L'ull blau de Sibèria (Cos­setània, 2013), XXV Premi de Nar­ra­tiva Sebastià Juan Arbó, en la qual des­cric la meva visió de l'eco­no­mia russa, un “capi­ta­lisme d'estat” diri­git per exa­gents dels ser­veis secrets. El pro­ta­go­nista, un ambiciós con­sul­tor ambi­en­tal que dis­posa d'una infor­mació científica pri­vi­le­gi­ada rela­ci­o­nada amb la bio­di­ver­si­tat del llac Baikal, és assas­si­nat per la màfia russa prop del Krem­lin. El científic que ha col·labo­rat amb ell és també mort i llançat al Mos­cova sota el pont Boro­dinski.

La meva novel·la va ser traduïda al rus per encàrrec d'una edi­to­rial sibe­ri­ana i final­ment rebut­jada per un comitè de redacció i per un “ecòleg” (iden­ti­tat que mai se'm va comu­ni­car) perquè la van con­si­de­rar plena d'este­re­o­tips i clixés “pseu­do­rus­sos”. Es negava la ver­sem­blança de la intriga però alhora em dema­na­ven que revelés els noms del limnòleg i l'ecòleg d'Aka­dem­go­ro­dok, la Ciu­tat dels Científics pro­pera a Novo­si­birsk, amb els quals vaig entre­vis­tar-me. Dir-ho hau­ria pogut com­por­tar, segu­ra­ment, una repressió acadèmica per a ells. Vaig deci­dir no res­pon­dre a l'ama­ble petició dels meus cen­sors.

‘L'ull blau de Sibèria', dedi­cada a
la defensa del Baikal, patri­moni de la huma­ni­tat, pro­ba­ble­ment no serà publi­cada a Rússia men­tre aquesta immensa nació, de gran ànima literària, no esde­vin­gui democràtica i no s'aturi la cri­mi­na­li­tat con­tra la lli­ber­tat d'expressió. “Jo també sóc Nemt­sov”.