Transformació

Fa cent anys que un jueu txec que escri­via en ale­many, Franz Kafka, edi­tava el relat o novel.​la curta Die Verwand­lung. Els seus pri­mers tra­duc­tors ame­ri­cans van reba­te­jar el text amb el títol de La meta­mor­fosi. Jordi Llo­vet, tra­duc­tor i edi­tor, magis­tral a fe!, del text en català (Edi­ci­ons Proa, 1978 i 1985), ens diu que si Kafka “hagués vol­gut inti­tu­lar aquest text amb el terme de pro­cedència grega (meta­mor­fosi), ho hau­ria pogut fer fàcil­ment: tot ale­many, i tot txec que parlés ale­many l'any 1912, conei­xia el mot meta­morp­hose. Però el reser­va­ven per a par­lar de les grans trans­for­ma­ci­ons fabu­lo­ses, mítiques, tal­ment com les d'Ovidi. (…) Per par­lar de les trans­for­ma­ci­ons d'estar per casa, Kafka, però, publica un epi­sodi fami­liar d'estar per casa, d'algú que se'n vol anar de casa i no sap com fer-ho”. Vázquez Mon­talbán, a qui sem­pre he con­si­de­rat, per damunt de tot, poeta, al seu poe­mari Praga va voler con­ver­tir Kafka en para­digma d'un deter­mi­nat tipus d'apàtri­des: ser judío vivir en Praga escri­bir en alemán/ sig­ni­fica no ser judío ni alemán / ni ser acep­tado por las mejo­res fami­lias de la ciu­dad / que iden­ti­fi­can el alemán con Ale­ma­nia y el ser judío con la alarma. Llo­vet resu­meix: “Kafka és aquell que no pos­se­eix cap ter­ri­tori propi. A Kafka no l'afecta el deliri impe­ri­a­lista i colo­ni­a­lista dels decen­nis ante­ri­ors a la Pri­mera Guerra Mun­dial (…) La soli­tud de Kafka a tot allò que, avui, ja cons­ti­tu­eix la història. L'escrip­tor, tra­ves­sat per la història i la política més objec­ti­ves del seu moment, treu del seu sacri­fici el goig i el plaer d'escriure.” Una noia eixe­rida em pre­gunta a què treu cap tot aquest text. Li con­fesso que, en temps de cam­pa­nyes elec­to­rals, pro­poso la teràpia de la lec­tura dels clàssics. Són tan humi­li­ant­ment vul­gars els dis­cur­sos de les cam­pa­nyes elec­to­rals –ep!, em refe­reixo a Madrid, suposo que els del meu país d'ori­gen, una pàtria rica i plena, deuen ser intel·ligents, esti­mu­lants, ben tra­vats i ben dits– que és un bon moment per dei­xar d'escol­tar-los, no obrir cap tele si hi ha con­ter­tu­li­ans, pagats i tot, que enca­te­ri­nen el públic perquè demos­tren que són més ases que qui se'ls escolta… i apro­fi­tar per cap­bus­sar-se en la poe­sia o en la música clàssica. Una modesta pro­posta, valga'm Déu val!