Can Finet

S'ha de dir, perquè és excep­ci­o­nal: aquest any en fa 150 que la Fonda Finet, de Sant Feliu de Palle­rols, apa­reix docu­men­tada com a fonda en un inven­tari lli­gat amb una herència. El 1865 és l'any del final de la guerra de Secessió dels Estats Units, l'any de la mort d'Abra­ham Lin­coln i del pro­nun­ci­a­ment del gene­ral Prim con­tra el règim d'Isa­bel II. Aquest docu­ment nota­rial vol dir que, abans del 1865, la casa ja era un hos­tal o fonda, i amb l'afe­gitó que sem­pre ha sigut la mateixa família que ha por­tat el
negoci. Ara som a la cin­quena gene­ració de la nis­saga, i ja hi ha pre­pa­rada la sisena.

Actu­al­ment, al davant del res­tau­rant hi ha l'Antoni i la seva esposa Teresa, però, és clar, la cosa arrenca de lluny. La rebesàvia Mag­da­lena, cada dia, aca­bat el ser­vei de men­ja­dor, aga­fava tots els atu­ells usats i els anava a ren­tar al Rec. El Rec era una mena de safa­reig llarg amb aigua des­vi­ada de la riera, a poc més de cent metres de la fonda, i la gent del poble veia cada dia la Mag­da­lena ren­tar a consciència olles, cas­so­les, plats i coberts. Era una dona que sem­pre anava molt ben ves­tida, ele­gant i senyorívola, de manera que, de tan fina i neta com era, al poble li deien la Fineta, d'aquí ve el sobre­nom de la fonda.

El pare de l'Antoni, en Josep, tenia vuit anys que ja anava a l'estació del tren a espe­rar cli­ents per por­tar-los les male­tes. Quan complí els onze, començà a la cuina i no la va dei­xar fins a la jubi­lació, fa pocs anys. És en Josep qui explica que el seu avi (que de veri­tat va anar a Cuba, a la guerra), amb un parell de mat­xos, anava a bus­car el vi al Vellonc, una parada de tar­ta­nes a tocar de Rupit. Anar amb mat­xos a bus­car vi avui no ho podríem enten­dre; ens sem­bla­ria tan sur­re­a­lista com el que feia el seu pare: s'aixe­cava a les sis del matí, ho escom­brava i fre­gava tot, després pelava pata­tes, pre­pa­rava el dinar i a les vuit ja era a la mun­ta­nya de la Salut a fer lle­nya; tenien una cuina econòmica i no van haver de com­prar mai ni una este­lla. Quan havia arri­bat de lle­nya, es can­vi­ava i ate­nia els cli­ents de dinar. A la tarda se n'anava a l'hort i no tor­nava fins al ves­pre. Tam­poc van com­prar mai fesols, ni pata­tes ni ver­du­res. I amb les res­tes de tot ple­gat, engrei­xa­ven cinc porcs cada any. Autèntica història viva d'una casa amb més d'un segle i mig a l'esquena, on seguei­xen aco­llint i ate­nent cli­ents i amics, com sem­pre. Des de sem­pre.