La cultura com a inversió

Quan, amb enco­mi­a­ble afany pro­gres­sista i obert, es diu que les ins­ti­tu­ci­ons admi­nis­tra­ti­ves no han de con­si­de­rar els diners des­ti­nats a cul­tura des­pesa sinó inversió, tal reco­nei­xe­ment està enve­ri­nat, perquè en l'actual furor resul­ta­dista dels polítics, dir inversió com­porta espe­rar treure'n un ren­di­ment de la mateixa índole que la inversió. El ren­di­ment de la inversió econòmica en la cul­tura és altíssim, però no d'ordre econòmic sinó cul­tu­ral. Pot ser una inversió a fons per­dut en l'aspecte econòmic, i d'alt ren­di­ment en el social, en el pedagògic, en el del benes­tar, en l'històric.

Dit això, cal també afi­nar el destí d'aquesta forma de mece­natge ins­ti­tu­ci­o­nal. Quin sen­tit té sub­ven­ci­o­nar ope­ra­ci­ons que tenen en si matei­xes objec­tius més comer­ci­als que intel·lec­tu­als? Què s'hi gua­nya si s'ali­men­ten pro­duc­tes –uso deli­be­ra­da­ment el mot que detesto apli­cat a objec­tes artístics– que seguei­xen el dic­tat de les lleis del mer­cat? El mece­natge hau­ria de tenir per prin­cipi bàsic suplir les man­can­ces estruc­tu­rals del mer­cat, i no empa­rar-se en allò que ja és econòmica­ment ren­di­ble des del plan­te­ja­ment i el propòsit, sinó aju­dar els gèneres i els plan­te­ja­ments més fràgils en aquest aspecte. Per posar un exem­ple en l'àmbit lite­rari, el que aquest cro­nista des­co­neix menys, no sub­ven­ci­o­nar best-sellers i pro­duc­tes arte­sa­nals de gènere, sinó poe­sia, assaig, expe­ri­men­ta­lisme en qual­se­vol gènere, apos­tes de risc, assu­mint que l'èxit en tals empre­ses –i ara dic empresa en sen­tit genèric– serà expres­sa­ment no ren­di­ble. Tot això refe­rit a expec­ta­ti­ves a curt ter­mini i en gene­ral, al marge que tan­tes vega­des allò que avui és ruïnós sigui en un futur tot el con­trari. No farem ara la nòmina dels artis­tes morts en la incom­prensió, el menys­preu, l'oblit i la misèria i, pas­sats els anys o els segles, la seva obra val o genera mili­ons. Ja és un tòpic de la història, i sovint objecte de glos­ses errònies o cap­ci­o­ses, i alguna, direc­ta­ment, cri­mi­nal, com ara que l'artista pro­du­eix des de la misèria les obres més pro­fun­des i autènti­ques.

A tot ple­gat no hau­ria de cal­dre tor­nar-hi contínua­ment. Es dis­cu­teix la qüestió des de la gestió cul­tu­ral, i es va a parar a l'ine­vi­ta­ble pas entre Escil·la i Carib­dis: el mer­cat en un cantó, amb les seves lleis impla­ca­bles, la pre­tesa objec­ti­vi­tat de regir-se per “allò que vol la gent”, llis­tes de ven­des, comp­tes de resul­tats, etcètera. En l'altre, els blas­mats perills encar­nats en el mot abo­mi­na­ble, inter­ven­ci­o­nisme –també se'n pot dir diri­gisme–, envol­tat de tota la cort de dimo­ni­ets: eli­tisme, xovi­nisme, nepo­tisme, ami­guisme. Tot ple­gat, sem­pre esca que algú se senti dis­cri­mi­nat, obli­dat, cons­tret, apar­tat, que s'esten­gui la soci­e­tat de l'enveja i el res­sen­ti­ment.

Amb les experiències recents, no sem­bla teme­rari dir que el més sen­sat seria l'estra­ti­fi­cació pla­ne­jada dels àmbits cul­tu­rals. Tor­nant a la lite­ra­tura –insis­teixo, per la sim­ple raó que en des­co­nec en ter­reny menys que d'altres–, i per con­cre­tar-ho en un exem­ple poc equívoc, es trac­ta­ria de no bar­re­jar els best-sellers amb la filo­so­fia; l'únic pro­blema, i cer­ta­ment mínim, seria què es fa amb els lli­bres de filo­so­fia amb aspi­ra­ci­ons a best-seller, un dilema rao­na­ble­ment assu­mi­ble, i que fins i tot podria ser ins­truc­tiu dis­cu­tir en cada cas.

Pel que fa al diri­gisme, la polèmica és ina­ca­ba­ble, i pre­senta aspec­tes assi­mi­la­bles amb la dis­cussió sobre la crítica. Per­tany a la lògica de la natura humana que el qui ha de deci­dir –una crítica, un premi, una sub­venció, l'edició mateixa– vagi a favor dels seus gus­tos. No he cone­gut ningú que no ho faci, encara que no se senti ell mateix del tot objec­tiu, encer­tat i just. L'única solució fac­ti­ble que se m'acut –i que ja s'aplica en algu­nes acti­vi­tats– és la rotació en la gestió per­ti­nent.

Entre­tant, una mica de sere­nor i humi­li­tat a l'hora de demo­nit­zar les deci­si­ons que no ens agra­din. Afa­vo­rir sis­temàtica­ment els pro­pis gens cul­tu­rals pot arri­bar a ser cor­rupció quan es tracta d'indi­vi­dus, però per­tany a la lògica dels meca­nis­mes històrics quan es tracta de tendències.