Una notícia desapercebuda

Fins fa dos dies la con­tenció del dèficit fis­cal era una de les veri­tats reve­la­des que la Unió Euro­pea sacra­lit­zava. Més l'hau­ria de pre­o­cu­par el deute acu­mu­lat, perquè el d'Espa­nya creix com les fulles d'un moni­ato gri­llat. Sigui com sigui, inqui­eta el dèficit, i és lògic que sigui així si després no es pot pagar. No és açò una apo­lo­gia de la reta­llada. Els déus no ho vul­guin, en aquest país en què la tau­to­lo­gia és jus­ta­ment la contrària. És només una cons­ta­tació. Qui demana diners després haurà de tor­nar-ne més, encara que Rajoy pro­clami, el molt teme­rari, que Espa­nya ara cobra per fer-ho. Per això sorprèn que quan la Gene­ra­li­tat anun­cia que el 2014 va doblar el dèficit que li havia permès a l'Estat no passi res. Si no és que l'Estat ja la tenia des­comp­tada, aquesta des­vi­ació i la d'altres governs autònoms. Perquè el que l'Estat busca és exac­ta­ment això. El dèficit de Cata­lu­nya no és con­seqüència de la mala gestió ni de la des­pesa “iden­titària” des­bo­cada. La des­pesa mal dita iden­titària a Cata­lu­nya és un gra en la pae­lla. El dèficit català és la con­seqüència directa d'un finançament magre que no res­pecta ni tan sols el model vigent. Per tant, no és malèvol pen­sar que, si és el govern de l'Estat qui el fomenta i qui no el cor­re­geix perquè ja el té des­comp­tat, en rea­li­tat allò que busca la tropa de Rajoy és la dada. Poder anar a la Unió Euro­pea i denun­ciar que Cata­lu­nya o “les auto­no­mies” no com­plei­xen. Per des­truir el sis­tema amb la bene­dicció de Brus­sel·les. Espa­vi­lats!