Opinió

la crònica

Pressentiments

La dreta d'aquest país és molt susceptible; no aguanta una ironia

És veri­tat: tinc pres­sen­ti­ments, però no pas bons. He sen­tit i lle­git que Felipe González ha sor­tit del cau a empènyer els seus can­di­dats en les pro­pe­res elec­ci­ons. És elo­gi­a­ble per ell com a llui­ta­dor: sols la seva presència aixe­carà molts ànims. Els caps del par­tit, de pri­mer, van aguan­tar ferms les cri­sis inte­ri­ors i van inten­tar tro­bar-hi solu­ci­ons sense ferir ni defe­nes­trar ningú. Qui­mera impos­si­ble d'acon­se­guir! Les cri­sis inter­nes aca­ben sem­pre amb dimis­si­ons, aban­dons i, últi­ma­ment, un per­cen­tatge impor­tant de cor­rupció, pro­vada o no, però que deni­gra tots els qui toca i força molts a dei­xar la política. Altres, pul­cres, hon­rats, tor­nen cap a casa, incapaços de pair els can­vis que s'han fet –per empit­jo­rar– i es pre­ve­uen i ende­vi­nen resul­tats elec­to­rals medi­o­cres per als desin­flats soci­a­lis­tes. Les veus, escrits i tota mena de mit­jans per comu­ni­car-se i recu­pe­rar la uni­tat que hi havia en el par­tit soci­a­lista fa anys, són una qui­mera. La rea­li­tat té múlti­ples raons per pro­duir can­sa­ment, desil·lusió i planys pels objec­tius no asso­lits. Em costa de posar la inep­ti­tud, no admesa ni pels sapas­tres que l'espi­fien toquin el que toquin. Si hagués de defi­nir el cas amb poques parau­les, diria: can­sa­ment, apetències no asso­li­des, enve­ges com ara “què té aquest que no tin­gui jo?” i fuga del fracàs col·lec­tiu. Una vegada més, la història es repe­teix!

Pel que fa a l'altre mem­bre en discòrdia, entenc que
és molt sem­blant. Del par­tit dels popu­lars, algun cop n'he sor­tit tocat com a cro­nista. La dreta d'aquest país és molt sus­cep­ti­ble: no aguanta una iro­nia i menys encara, una broma aire­jada públi­ca­ment. A mesura que han anat tenint pro­ble­mes de tota mena, alguns s'han tor­nat iras­ci­bles, mal­pen­sats i vic­ti­mis­tes. Hom creu que tenen mala peça al teler per a les elec­ci­ons que s'acos­ten. Ho saben
i Rajoy intenta sense èxit fer-se un nom a Europa i influir
a casa.

El des­gast produït per dos ele­ments ha fet forat: la repressió de la cor­rupció, que feia la impressió que amb ells no s'atre­via, i l'altre, la bar­reja del des­gast produït per la crisi amb el tracte cada vegada més intens amb Europa. S'ha de dir que Zapa­tero els ho va dei­xar mal­pa­rat. No en va ende­vi­nar ni una, que ja és dir. Feia la impressió que no sabia on era i el que feia a Europa i Espa­nya i des­feia a Cata­lu­nya. Rajoy s'assa­benta poc dels temes i vigila on hi ha foto­gra­fia col·lec­tiva per posar-s'hi. I poca cosa més. La pre­si­denta d'Ale­ma­nya el posa perquè diu que resulta deco­ra­tiu. I així anem. No cauré en la lleu­ge­resa de dir què pas­sarà, de què sols tinc una idea. És un fet que l'actual posi­ci­o­na­ment polític espa­nyol s'europeïtzarà, can­viarà i ens afec­tarà. Fins a quin punt? És tema per a un altre arti­cle. I de Rodrigo Rato, a qui conec dels anys vui­tanta –jo era repre­sen­tant del negoci fami­liar de fabri­cació de gaso­ses i ell era pre­si­dent d'Anfa­bra (Aso­ci­ación Naci­o­nal de Fabri­can­tes de Bebi­das Refres­can­tes Anal­cohólicas)–, també en par­laré ben aviat. Serà diver­tit!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia