La mort d'un poeta

A la mati­nada del 6 d'agost ha mort, als 84 anys, el poeta bada­loní Joan Argenté, després d'una tra­vessa dura, amb les facul­tats min­va­des, des de la mort ja fa un temps de la seva esposa. Va ser un poeta que va tri­om­far a la seva petita terra, la seva Bada­lona natal, que apre­ci­ava, omplia els espais de pre­sen­tació de les seves obres i, fa temps, de les seves repre­sen­ta­ci­ons tea­trals. Dei­xe­ble d'una altra bada­lo­nina il·lus­tre, Maria Aurèlia Cap­many, també va tenir el reco­nei­xe­ment lite­rari català amb el premi Sal­vat Papas­seit el 1959 i el Car­les Riba el 1975. La major part del jurat del Sal­vat Papas­seit ens inclinàvem a la poe­sia com­pro­mesa quan ens va sor­gir la rara avis d'un regis­tre nou, pura­ment poètic, que ens va tren­car els esque­mes. El temps de tants dits, que era el nom del recull, es va endur el premi.

Vaig tra­var íntima amis­tat amb Joan Argenté: li vaig pro­lo­gar el lli­bre Poema a la Mare Déu del Cas­tell de Gallifa. Advo­cada de l'Eco­lo­gia, pro­jecte fallit per a una can­tata que havia de ser musi­cada per Leo­nard Balada, i també el de l'edició de la seva Obra poètica. Li havia epi­lo­gat, per no posar cap bar­rera entre poema i lec­tor, el Semi­noc­turn, semidiürn, que és el que va merèixer el Car­les Riba. Cadascú té el seu poeta de capçalera, per a mi que admi­rava els mes­tres J.V. Foix i Sal­va­dor Espriu, als quals havia trac­tat, el poeta que en cada paraula em des­per­tava un ressò íntim i una iden­ti­fi­cació con­cep­tual fou en Joan Argenté.

He par­lat i he escrit molt sobre aquest poeta, però per defi­nir-lo m'acu­llo al que Albert Ibàñez ha dit en el blog de la ILC en què defi­neix la seva poe­sia com a “polièdrica i s'ha produït al marge dels cor­rents i les modes pre­do­mi­nants al país, ha tro­bat la seva força en el poder i la capa­ci­tat de les parau­les, i sem­pre ha tin­gut un punt d'excen­tri­ci­tat, en un intent de tro­bar l'equi­li­bri que per­met als humans de viure en un cert con­fort amb ells matei­xos”. Ibàñez ha esce­ni­fi­cat també en pro­duc­ci­ons i expo­si­ci­ons aus­te­res però impe­ca­bles, el món poètic d'Argenté i va coor­di­nar el número 1 de la col·lecció Betúlia Joan Argenté. L'home i el per­so­natge.

Ver­si­o­na­dor de les poe­sies de Jac­ques Brel i tra­duc­tor de Jac­ques Prévert, gran reci­ta­dor de bella veu, Argenté ha dei­xat un lle­gat que encara es pot tro­bar: un disc amb el seu reci­tat del Poema de l'Eco­lo­gia, en què el poeta que fa anys en el seu pri­mer lli­bre deia “Avui/tarda diu­menge setem­bre mal temps espe­rança” quasi con­clou: “Por­ta­dor de la mort/ no arribo a port ni a sort”.