Fa un any

Avui fa un any, cen­te­nars de milers de cata­lans vam fer cua per eme­tre un vot simbòlic per la inde­pendència de Cata­lu­nya. L'èxit de la jor­nada, amb 2,3 mili­ons de ciu­ta­dans opi­nant sobre el futur del país, no va ator­gar, però, el man­dat democràtic neces­sari per tirar enda­vant el procés cap a la lli­ber­tat. Aquest man­dat –indis­pen­sa­ble des de tots els punts de vista– va arri­bar amb el resul­tat de les elec­ci­ons del pas­sat 27 de setem­bre, quan una majo­ria clara de cata­lans van donar suport a les opci­ons inde­pen­den­tis­tes.

Avui fa un any, molts de nosal­tres vam votar en nom d'un ésser esti­mat a qui li hau­ria agra­dat viure una jor­nada com aque­lla. Per­so­nal­ment, vaig dipo­si­tar la pape­reta en nom del meu pare, repu­blicà i cata­la­nista, “pel molt que em vas ense­nyar en els pocs anys que vam poder com­par­tir i perquè va ser una gran putada que moris­sis cinc mesos abans que el mal­pa­rit de Franco”. El 27 de setem­bre, però, va ser dife­rent: no vaig votar ni en clau emo­ci­o­nal ni en clau de pas­sat. Aquell dia vaig votar pel futur. Pel dels meus fills i pel de les noves gene­ra­ci­ons de cata­lans, els quals no ens hau­rien de per­do­nar mai no haver fet tot el pos­si­ble –i l'impos­si­ble– per dei­xar-los un país millor on créixer.

Avui fa un any ens vam emo­ci­o­nar amb uns resul­tats extra­or­di­na­ris i ens vam indig­nar amb les impu­ta­ci­ons d'alguns dels que van fer rea­li­tat el procés par­ti­ci­pa­tiu. Però el cert és que en aque­lla jor­nada màgica no es va deso­beir cap lega­li­tat. És ara, amb la decla­ració del Par­la­ment que ha de donar inici al procés cons­ti­tu­ent, que comença la par­tida de veri­tat. I estic segur que en aquesta par­tida, mal­grat els esculls ali­ens i pro­pis, l'altura de mires de tots els actors impli­cats acon­se­guirà un com­promís clar i con­tun­dent en favor del país. I això lògica­ment inclou que, sota cap con­cepte, no ens faran fer el ridícul de tor­nar a votar el pro­per mes de març.