Apocalipsi

La idea de la fi del món era com­petència de l'Església fins fa qua­tre dies, i la creença en la fi immi­nent de la civi­lit­zació era ali­men­tada per les seves fac­ci­ons més extre­mis­tes, o admi­nis­trada per sec­tes feréste­gues amb afany de lucre; però, com tan­tes altres coses, ja està ple­na­ment secu­la­rit­zada. Així com hi ha matri­mo­nis, bate­jos i fune­rals civils, pro­ces­sons lai­ques i cele­bra­ci­ons de Nadal muni­ci­pals –en diuen festa del sols­tici, que queda d'allò més pedant–, també tenim ara l'apo­ca­lipsi secu­lar. Se'n diu escal­fa­ment glo­bal, i ens adver­teix de la seva vin­guda un canvi climàtic de ca l'ample. No és res per­cep­ti­ble en la vida quo­ti­di­ana –encara que els meteoròlegs s'encar­re­guen d'escal­far, mai més ben dit, l'ambi­ent par­lant dia sí dia no de plus­mar­ques tèrmi­ques–, sinó con­clu­si­ons que es des­pre­nen de la con­fecció de models matemàtics dis­cu­ti­bles i dis­cu­tits, unes con­clu­si­ons que varien segons autors i tem­po­ra­des, a sem­blança dels estu­dis sobre els bene­fi­cis o els perills d'inge­rir vi, cafè, peix blau, xoco­lata o sal Mal­don. Com en temps dels ter­rors de l'any 1000, si és que hi van ser, cosa dub­tosa, sols una ínfima mino­ria té accés a unes dades que el popu­latxo seria incapaç de des­xi­frar. Que el clima can­via és indis­cu­ti­ble, com ho fan tots els éssers, ja ho va dir Heràclit; ara bé, que canviï tan ràpida­ment com diuen alguns pro­fe­tes i que ho faci a con­seqüència de l'acció de l'home sobre la Terra és molt dis­cu­ti­ble. Del que es tracta, doncs, és de fer-nos creure en una astro­lo­gia a la inversa: l'addicte a l'horòscop pensa que la posició d'alguns astres que estan mili­ons de llegües lluny influ­eix en la seva vida, i l'home amb consciència ecològica glo­bal és ins­tat a creure que el que faci amb els seus potets de resi­dus i les seves bos­ses de plàstic reper­cu­tirà en fenòmens que afec­ten el pla­neta sen­cer i que ultra­pas­sen els domi­nis de la bios­fera. Del que es tracta, és clar, és d'ori­en­tar la nos­tra con­ducta cap on con­vin­gui, amb l'amenaça que, si no obeïm, ens pot caure el cel sobre el cap, o sigui, com sem­pre.