Un dels nostres

Des de sem­pre, els meca­nis­mes del poder m'han que­dat prou lluny perquè ara que ja sóc quasi vell tin­gui més arre­lat que mai el sen­ti­ment de des­con­fiança. Mai he apro­fun­dit sufi­ci­ent­ment en els labe­rints de la política com ho fan els qui s'hi juguen les gar­ro­fes. Això no vol dir, ni de bon tros, que no tin­gui les meves pre­ferències, més per­so­nals que ideològiques en la mesura que passa el temps. I és en aquest sen­tit, que em vaig ale­grar moltíssim que Car­les Puig­de­mont hagi estat esco­llit pre­si­dent. Pos­si­ble­ment no recordi –altra feina deu tenir i prou parents li deuen sor­tir– quan, fa anys, havíem coin­ci­dit a l'hora del cafè en una ter­rassa al cap del pont, al cantó turístic –per enten­dre'ns–. Hi ha gent amb qui l'empa­tia esdevé un exer­cici fàcil. Ell era un d'aquests. L'humor com el fil con­duc­tor de la con­versa. Un home que obli­gava a filar prim amb la iro­nia en el va intent de no que­dar enrere. El riure, des­proveït dels for­ma­lis­mes, pla­nava sobre els pen­sa­ments i les refle­xi­ons lliu­rant-los de qual­se­vol càrrega. Aquest és el record que en guardo. Molt dife­rent dels pre­si­dents que m'han tocat, com aquell que va gua­nyar als des­pat­xos la guerra que havia per­dut; o aquell altre que hi va ser tants anys repar­tint car­nets de patri­o­tisme als qui, com ell, admi­ra­ven el Libro gordo de Petete de Cata­lu­nya (i d'Andorra, sem­bla ser); o la dis­bauxa posi­tiva de l'home de cognom inqüesti­o­na­ble, el del 3%, el de les Olimpíades de Bar­ce­lona, el de l'Esta­tut inde­pen­den­tista; la seva rèplica, un cognom con­tra­po­sat, el cognom que podria escaure a qual­se­vol dels fun­ci­o­na­ris gri­sos de l'apa­rell que pul·lulen pel Baix Llo­bre­gat. La imatge inne­cessària dels “altres cata­lans” com ho va defi­nir Can­del; o aque­lla rèplica del príncep de Shrek, a qui la volun­tat popu­lar va posar entre l'espasa i la paret. Amb la majo­ria hi he man­tin­gut algun tracte amb la falsa ama­bi­li­tat del com­promís. Ells ana­ven per feina i jo també. Aquesta sen­sació de llu­nya­nia, aquesta posició que les pre­o­cu­pa­ci­ons per la gent són més impor­tants que la pròpia gent, Puig­de­mont no ho trans­met. Ignoro les seves dar­re­res ambi­ci­ons o les seves armes per asso­lir-les en un moment tan con­vuls, però pel poc tracte que hi he man­tin­gut, per la sang més nova que repre­senta i per la seva posició política, de moment, penso que el nou pre­si­dent és un dels nos­tres.