Moltes Gabrieles

Aquests dar­rers dies he lle­git i he vist les decla­ra­ci­ons de la Gabri­ela Serra (i d'algu­nes de les seves com­pa­nyes de la CUP) en què res­po­nen a comen­ta­ris insul­tants d'una manera tan impac­tant com intel·ligent: repe­tint-los amb la seva pròpia veu, escar­nint els autors dels insults mit­jançant la mani­o­bra de con­ver­tir-se elles en pro­ta­go­nis­tes i sub­jec­tes en comp­tes d'ocu­par el lloc de secundàries i objec­tes. Plan­ten cara d'una manera tan efec­tiva que il·lumi­nen una rea­li­tat amb la qual con­vi­vim cada dia: es tracta d'un tipus de mas­clisme (camu­flat sota bro­mes “gra­ci­o­ses”) que pretén deva­luar les dones cri­dant l'atenció, posant en relleu alguns trets per­so­nals als quals no s'atorga cap importància en el cas dels homes públics i que no tenen cap rellevància res­pecte al tre­ball que desen­vo­lu­pen. Es passa de llarg, des­a­pa­rei­xen les seves qua­li­tats huma­nes i polítiques. En les lleis i nor­mes estem cada cop més a prop de la igual­tat. Però és en la vida social, en el si de les rela­ci­ons huma­nes i en el món de la cul­tura quo­ti­di­ana, on fàcil­ment es mos­tren les cre­en­ces enve­ri­na­des, les agres­si­ons que expres­sen quel­com molt ances­tral: el dife­rent cri­teri, la dife­rent manera de valo­rar les per­so­nes, el tre­ball i la sub­jec­ti­vi­tat que s'aplica a homes i dones; sobre­tot quan elles tre­ba­llen en l'àmbit del que és públic i visi­ble, allò que cir­cula entre tots. Aquest mas­clisme resulta tan fami­liar i quo­tidià que, sovint, passa des­a­per­ce­but. I cal, com han fet elles, gene­rar un cert escàndol, una dra­ma­tit­zació per pale­sar que la dis­cri­mi­nació sub­til segueix pre­sent.

Conec la Gabri­ela Serra de fa anys. De quan diri­gia Entre­po­bles, una ONG que tre­ba­lla molt i molt bé per la justícia, la igual­tat i l'entesa entre els pobles. Sé del seu seriós i antic com­promís amb les per­so­nes i els drets humans, de la seva intel·ligència i entrega. M'ha ale­grat veure-la com­pro­mesa ara en l'inhòspit món de la política on tanta falta fan dones valen­tes i rebels. Cert, ser dona no és garan­tia de res; la seva presència tan cos­to­sa­ment llui­tada no asse­gura, tota sola, avenços en els objec­tius ni en les males mane­res de fer política. La presència de mol­tes dones que res­pon­gui a la que tenen en la vida real és necessària, con­dició sine qua non. Però tant o més ho és que elles apor­tin a la vida pública una altra manera de fer política. S'ha d'anar intro­duint un altre relat, eixam­plar-ne els objec­tius de manera que cobrei­xin aspec­tes de la vida que han estat menys­tin­guts fins ara. I s'ha de can­viar la cul­tura política impe­rant dins i entre els par­tits i les ins­ti­tu­ci­ons que obs­ta­cu­litza el diàleg, esti­mula la com­petència i oblida allò que ano­me­nem bé comú. I tot això no es pot fer sense dones que tin­guin clara la seva dig­ni­tat i que llui­tin per la de tota per­sona. Ens calen mol­tes Gabri­e­les, no sola­ment a les dones, sinó a tota la soci­e­tat.