Atzars

D'aquell joc infan­til que con­sis­teix a unir pun­tets nume­rats fins que n'emer­geix una figura, el cèlebre Steve Jobs en va cons­truir una metàfora sobre la con­fi­gu­ració de la iden­ti­tat de cadascú. En una con­ferència a Stan­ford, Steve Jobs va par­lar de com –mirant enrere– havia anat iden­ti­fi­cant els pun­tets de la seva car­rera pro­fes­si­o­nal, els moments cru­ci­als, i de com anant-los con­nec­tant n'emer­gia el per­fil de la per­sona que era ell en aquell moment i el perquè. La vida, ja ho deia el filòsof, només s'entén mirant enrere..., però només es pot viure mirant enda­vant. Tant en la vida pro­fes­si­o­nal com en la per­so­nal tots sabem quins han estat els atzars deci­sius que han con­for­mat la nos­tra per­so­na­li­tat. Aques­tes eren les diva­ga­ci­ons amb les quals avor­ria un amic durant una sobre­taula. Estava a punt de can­viar de tema perquè li detec­tava un ine­fa­ble toc de melan­co­lia al ros­tre, un senyal segur d'avor­ri­ment còsmic. Quan em començava a dis­cul­par em va dir que no, que estava ple­na­ment interes­sat en el tema i que el que pas­sava era que no podia treure's del cap els moments deci­sius de la seva vida... que podien haver estat i mai no foren. Pen­sava, em va dir, en un noi amb el qual van com­par­tir els pro­ces­sos per entrar a la mateixa uni­ver­si­tat, a Angla­terra. Es van caure bé imme­di­a­ta­ment. Tenien divuit anys i grans expec­ta­ti­ves. A cap dels dos, però, el van adme­tre. Amb la decepció al damunt, van fer un últim tra­jecte junts. De cop, aquell noi li va dir: “Suposo que ja no ens tor­na­rem a veure mai més.” Les tec­no­lo­gies de la comu­ni­cació, fa qua­ranta anys, per­me­tien per­dre el con­tacte amb faci­li­tat. En efecte, em diu ara l'home que tinc al davant, no el vaig veure mai més, però recordo per­fec­ta­ment aque­lla tro­bada casual i encara avui tinc la con­vicció que haguéssim estat amics per sem­pre. Els atzars deter­mi­nants ho són tan si gene­ren camins com­par­tits com si dibui­xen camins que es bifur­quen. Dit això, fa un glop de cafè i, amb un som­riure, fa escam­par la melan­co­lia.