Filtracions

Espa­nya és un país caòtic, pròxim en aquests moments a una república bana­nera. Aquesta és la imatge que se'n podria treure després que unes quan­tes cele­bri­tats (polítiques, espor­ti­ves i folklòriques) hagin apa­re­gut en els papers de Panamà, publi­cats recent­ment. La vin­cu­lació del pri­mer minis­tre d'Islàndia, Sig­mun­dur David Gunn­laugs­son, a l'afer va por­tar cen­te­nars de per­so­nes mani­fes­tar-se, gai­rebé ipso facto, per dema­nar el seu cap: el van acon­se­guir en poques hores. De res no s'assem­blen les soci­e­tats nòrdi­ques –les que por­ten ban­quers a la presó o obli­guen a dimi­tir un càrrec polític per com­prar xoco­la­ti­nes amb la tar­geta ofi­cial– amb el cli­en­te­lisme medi­ter­rani.

Tot i que podríem posar en dubte per què la fil­tració va afec­tar tan poc l'star sys­tem nord-ame­ricà o ale­many, els papers de Panamà posen encara més ombres a l'actual capi­ta­lisme finan­cer –el money mana­ger capi­ta­lism que explica Hyman Minsky– que governa l'eco­no­mia mun­dial i, a la vegada, dóna argu­ments als movi­ments alter­mun­dis­tes per recla­mar, fins i tot tirant de la uto­pia, un món més just. El drama d'aquesta fil­tració no només és que sur­ten a la llum pública noms per tots cone­guts, sinó que ha desem­bo­cat en una onada de jus­ti­fi­ca­ci­ons que tam­poc no con­tri­bu­ei­xen a cal­mar la ràbia dels pobres con­tri­bu­ents que mai no podran pen­sar crear (legal­ment o no) una soci­e­tat offs­hore. La manera que des del Par­tit Popu­lar o la Mon­cloa van pro­te­gir (ini­ci­al­ment) el minis­tre d'Indústria, José Manuel Soria, per haver que­dat vin­cu­lat amb alguna de les soci­e­tats denun­ci­a­des és fran­ca­ment lamen­ta­ble. I ho poden fer par­tint de la base que ningú no es mani­fes­tarà pel Paseo de la Cas­te­llana dema­nat la seva dimissió, a diferència del que va pas­sar davant del Par­la­ment de Reyk­javík.

La doble vara de mesu­rar també la podem apli­car a com la cule­rada jus­ti­fi­carà la vin­cu­lació de Leo Messi i el seu pare en aquest assumpte. Res­pec­tant en pri­mer terme la pre­sumpció d'innocència (a tot­hom), si es con­firmés que hi ha hagut irre­gu­la­ri­tats segu­ra­ment seria el pare, més que no pas l'estre­lla, qui hau­ria de res­pon­dre de ges­ti­o­nar de forma mal­des­tra els diners que cauen de can Barça a la família. Però que mediàtica­ment Messi tin­gui pen­jada la llufa de defrau­da­dor no fa sen­tir-se còmode veient com és ell mateix qui s'eri­geix en emblema per defen­sar uns valors uni­ver­sal­ment accep­tats i asso­ci­ats històrica­ment a la imatge cor­po­ra­tiva de l'enti­tat blau­grana. A l'hora de con­so­li­dar la repu­tació d'una orga­nit­zació, tot comu­nica: també, el com­por­ta­ment dels seus emple­ats, que hau­ria de ser cohe­rent amb aquells
valors que pre­di­quen.

Aquests dies, també Foot­ball Leaks va publi­car el con­tracte de Ney­mar Júnior, que tot i fal­tar-hi dues pàgines, va evi­den­ciar la suma de pre­mis i boni­fi­ca­ci­ons que per­cep: en total, el club garan­teix al juga­dor 45,9 mili­ons d'euros per cinc tem­po­ra­des. La cons­ta­tació d'una infor­mació que, fins ara, només havia arri­bat als fans per via indi­recta a través dels peri­o­dis­tes, asso­ci­ada a la judi­ci­a­lit­zació de la seva con­trac­tació, aca­ben d'obrir-nos les por­tes a l'obs­cur món dels con­trac­tes de les grans estre­lles espor­ti­ves. Aquests con­trac­tes no dei­xen d'engrei­xar aquest capi­ta­lisme finan­cer que indis­so­ci­a­ble­ment acaba legi­ti­mant, per a alguns, la cre­ació d'entra­mats d'empre­ses pan­ta­lla en para­di­sos fis­cals.

Els papers de Panamà –igual­ment com d'altres fil­tra­ci­ons sona­des, com les deri­va­des de la llista Fal­ci­ani– qüesti­o­nen les polítiques de con­trol del frau fis­cal de molts governs i també la seva tolerància enco­berta. Per­se­guir els petits defrau­da­dors per legi­ti­mar que se t'esca­pin grans for­tu­nes? Aquesta és la manera com la majo­ria de ciu­ta­dans aca­barà par­lant de tot ple­gat. I és ben cert que molts dels nos­tres gover­nants no han fet res per enfor­tir la qua­li­tat democràtica. El drama de tot ple­gat, però, és que men­tre als països hereus de l'ètica pro­tes­tant –la que Max Weber asso­cia a la for­mació del capi­ta­lisme– la soci­e­tat és glo­bal­ment més sen­si­ble a l'hora de con­dem­nar aquests escàndols i sap dema­nar res­pon­sa­bi­li­tats, els que vivim immer­sos en la pica­resca medi­terrània estem tan acos­tu­mats a con­viure amb petits casos de cor­rupció que ens costa alçar la veu. Sor­to­sa­ment, la crisi està can­vi­ant les coses i, com s'està veient en les últi­mes bata­lles elec­to­rals, el rebuig a un sis­tema cli­en­te­lar comença a ser mani­fest. Però encara queda camp per córrer, i aquesta cro­ada no només hau­ria de ser por­tada a terme per l'esquerra anti­ca­pi­ta­lista.